breu

Clara la Terra
a la fè si té sentit.
Foscos els somnis
si no ens reconeixen!

Perdut un lògic
del desig i del camí.

Fantasia eterna!

somni

Tota l'autenticitat i tot l'amor del món

servirien per curar-te.

Jo mateixa te'ls duria,

te'ls duria per salvar-te, si sabés on són.

Amb tu fugiria.

Amb les nostres i només nostres il.lusions,

amb la nostra, només nostra realitat.

Amb el nostre amor i la nostra fantasia,

innocent alegria,

i més salvatge també...

Amb aquest present que va marxant,

que a vegades ens trenca i ens fa petits.

Et posaria una estona al Sol i una altra amb la Lluna,

i no et podries queixar de res.

Lluirieu junts. Per dins i per fora, del propi miracle.

Un miracle propi.

La realitat i la fantasia serien el mateix,

la felicitat clara i serena

com la Lluna si avui ens brillés.

el paisatge i la ment

Estrelles al cel, com roques a la terra.

La lluna ens mira i el vent pentina els arbres...

Que lluny que estic de tot, avui.

Intentaré ser normal.

Escriuré per recordar-te.

media tempestas

Com diuen els moderns media tempestas,
els contemporanis en diuen edat mitjana.
I avui al meu cor és media tempestas,
mig positiu i mig negatiu,
mig alegre i mig trist.

I el meu cor és edat mitjana,
ple de relats cavallerescos
i de belles princeses de bells pobles.
Mig ple d'aspectes que em fan somriure i mig buit,
i la buidor em recorda llargs jorns i amors impossibles.

Ganes de llibertat al·legòrica,
i alhora silencis i subordinacions involuntàries.
Les terres són del senyor,
d'aquell poc conegut i llunyà senyor,
aquell que viu al castell envoltat de dobles pedres.

I aquella princesa que estima al seu príncep,
i de princeses sense castell i de prínceps regnants parla la historieta.
I aquell bufó que fa riure al poble i explica de les seves,
em fa recordar que mai el pagès arribarà a ser estimat per la princesa,
i aquesta simple i cruel convenció em fa rumiar sobre la inutilitat de l'inútil.

Cavallers sense cavalls i terres sense llaurar,
la media tempestas és pertot arreu.
Textos i llibres medievals que parlen dolços i tendres sentiments,
trobadors amb amors idealitzats i sense possible realitat.
I em sento com la media tempestas, belles lletres però agredolços jorns.

De totes maneres sigues feliç

Fa un dia més fred,
fa un dia de tapat cel.
Avui sóc a les platges de Cambrils,
i passejo més enllà del port.

Passejo prop de la riera de Riudecanyes,
poca aigua i molts arbustos...
I camino pel costat d'un espigó,
més aviat una barrera de roques.

Sóc a prop dels apartaments,
i a tocar de la mar tota ella d'escuma i sal.
La sorra és molla,
les palmeres es mouen i criden fredor.

M'assento en un costat de platja,
tot és silenciós i no hi ha ningú.
Tanco els ulls i escolto les onades,
obro els ulls i veig la ràbia de les ones.
I aquesta ràbia, i em fa recordar la meva...

Només em queda observar els cartells,
els de l'apartament que hi posa "en venda".
I ja no em queda esperança,
petita esperança per tanta immesitat de la mar.

Els blancs edificis semblen acompanyar-me,
acompanyar-me tot recordant aquella cançó,
aquella cançó que ni podrà ser,
ni finalment voldria.
Aquelles cançons que m'emboiren la ment.

De totes maneres sigues feliç,
aquest un dels meus desitjos.
Els altres... tan se val...

I torno a aixecar-me,
i envoltat de soledat
i esquitxos de l'aigua,
emprenc el meu humil camí.

Tot tapant-me amb el mocador,
i fent un petit esbufeg de fred...
Esperant que ben aviat,
aviat no calgui portar ni jersei ni abric.

De totes maneres sigues feliç...

"ja l'he cagat"

Avui és dia de Nadal,
i ja és vespre.
El dinar típic i anual ja s'ha fet,
fins d'aquí un any el Tió ja no cagarà més.

El verb cagar,
en tantes frases de la nostra vida,
usada pels alegres xiquets als dies de Nadal,
usada pels adults per renegar i lamentar-se.

El Tió ja "l'ha cagada",
ell si,
de manera simpàtica,
i portant somriures.

I jo encara no "l'he cagada",
si més no,
totalment.
I millor dit,
de manera clara i rotunda.
I això em fa molta por,
em fa molta por cagar-la.

I després de passar el dia de Nadal,
i decaure el somriure que pertoca,
ara sóc aquí,
observant els nens com juguen al carrer.

Espero no cagar-la,
i engegar-ho tot a rodar.
Demà és sant Esteve,
i l'endemà dia 27... res a celebrar?
Les espelmes de Nadal continuen enceses,
i d'aquí poc dies un nou any.
Continuaran enceses?
o el vent gèlid de l'hivern les apagarà?

Escrivint poesies sense rima,
desorganitzades i poc "nadalenques".
I per què no deslligar-me de les pors que m'atrapen i cagar-la del tot?
Potser seria millor,
i d'aquesta manera no solucionar res però treure'm el neguit.

Tanco la llibreta després d'escriure malsonants paraules,
i obro un llibre que parla de velles conquestes...
Prou... però la por em torna a guanyar... somnis... irrealitat...

coses de tot

Parets de tendres suspirs,
cadires de llargues tardes,
bancs de dolces paraules,
habitacions de penetrants mirades.

Mars de tranquil·les onades,
flames de fresc cremar,
aires de suaus caricies,
cel d'agradable observar.

Juego Verbal

No es que el hombre
no pueda estar solo
es que si está solo
se vuelve loco.
No es que el hombre
no deba estar solo,
es que si está solo
se vuelve loco.
Es imposible estar solo
sin volverse loco.
Soledad es locura.
¿Hay muchos hombres solos?
¿Hay muchos hombres locos?

Poder innat

Ja ho va dir l'anònim,
doncs és que l'artista neix.

L'artista sorgeix de la foscor
per brillar durant la seva vida,
l'artista crea sense una escola,
li és innat el seu poder.


Ell moldeja l'art per inspiració,
no li és un deure engendrar-lo,
no li és obligat desenvolupar-ho,
ell ho realitza per inspiració.


Concerbre l'art
només és obra d'artistes.

Pont inexistent a la vall

Tu i jo,
som dos conglomerats d'emocions.
Tu,
en costat de la vall.
Jo,
a l'altre.

Enmig un curs d'aigua que ens uneix,
tenim moltes coses en comú.
I d'altres que no tenim en comú,
però que ens retroalimenta de somriures.
I aquests somriures,
em fan irradiar de felicitat.

I sense saber massa de l'altre costat de riu,
imagino que hem passat llargues tempestes,
trencaments i "fins aviats" dolorosos.

Tu vas néixer en un costat de riu,
i jo en l'altre.
Tu vas veure créixer les flors,
beneficiades pel Sol de primavera.
Jo vaig veure fredes glaçades,
a l'ombra del pi roig a l'hivern.

Potser amagues l'altre costat de muntanya,
per no fer-me mal.
I jo tampoc et mostro els meus bosquets fins al final.

A la teva terra hi ha dolces paraules,
que neixen de verds prats d'estiu.
A la meva terra hi ha barrancs amb difícils pedres,
boira i obscuritat.

Jo voldria que ens uníssim com fa el riu,
que neutralitzes les penes o mals dies,
i que recorreguéssim un camí cap al mar plegats.
Ara que s'acaba el dia,
a les set ja és tard,
m'agradaria veure't i poder-te abraçar fins a fondre'ns.

Ara que ja és nit,
i ja no et puc veure ni que et tingui a davant,
intentaré fer el cor fort i acceptar-te com una amiga,
una amiga com les que no hi ha.

Que no s'acabi mai aquest pont que travessa la vall,
ni amor, ni amistat és més dur que un cop de mall.

La lluita contra la hipocresia continua...

I el crit dels nostres temps,
fa que tot sigui diferent,
ells munten els seus vents,
i nosaltres ens creiem la boira.

Ja no hi ha Sol en aquesta Terra,
ja no hi ha cel amb estrelles,
només hi ha un poder,
només hi ha una manera de fer les titelles.

Tantes nits que hem lluitat,
i tants dies perduts,
tanta sang que s'ha vessat,
i tants pobles muts.

La hipocresia impregna el nostre espai,
aquell espai de tots els dies,
totes aquelles festes que no vols celebrar mai,
te les fan empassar sense manies.

Aixeca amb mi aquest martell,
i fem caure la hipocresia de la societat,
jo, tu, ella i ell,
aixequem la falç que segui la fragilitat.

Imagina't un món sense guerres,
un món on tothom pot viure igual,
un món sense rics ni pobres,
un món amb simpatia i llibertat.

Per a que tot això sigui possible,
cal el teu ajut i combat,
despertem les consciències adormides del poble,
engeguem la revolució contra la desigualtat!

Necessites ajuda, amic meu?

Necessites ajuda, amic meu?
aquestes paraules tan fàcils,
però alhora tan pocs usuals,
la rutina ens fa oblidar allò més proper.

Necessites ajuda, amiga meva?
i quan vaig saber allò que em vas dir,
vaig pensar en aquesta frase,
si, ara cal, vaig pensar jo.

I ella deia que no calia,
però vaig a veure a través del seus ulls,
els seus profunds ulls,
que necessitava ajuda i jo podia ajudar-la.

Amic meu, com va tot?
i tu també,
tu que sempre em tens present,
ara m'hi poso i trec els meus egoismes, t'ajudo.

Amics meus,
em proposaré ajudar més,
i vosaltres també haurieu de fer el mateix,
ajudeu als vostres companys.

Tu ho necessites perquè no et trobés massa bé,
tu ho necessites perquè passes un mal moment,
tu ho necessites perquè les coses no rutllen,
tu ho necessites perquè has rebut un cop fort.

Fes-me una mirada,
d'aquelles que volen dir quelcom,
una mirada de petició d'ajuda,
i jo seré allà amb tu.

Abraça'm,
i parla'm dels teus problemes,
fes-te ajudar i m'ho agrairàs,
sigues feliç i jo ho seré més.

La creixent preocupació

Incertesa, dubte...
inseguritat, sí...
Voler un final, potser,
i rebutjar uns medis...

Què vull fer amb mi?
Quin camí haig d'escollir?

Per prohibició, la vocació fou perduda...
Maleit desig paternal!
I amb llàgrimes inútils
s'esdevé el somni perdut...

Què vull fer amb mi?
Quin camí hauré d'escollir?

Em vec tancada, lluny sortida,
en una cursa sense meta,
una carrera que em menja
i em desfà continuament...

Em vec tancada , lluny sortida,
dintre d'un fosc pou
amb aigua verda estancada,
i m'enfonso, cada cop més...

Vull alliberarme de la meva inseguritat,
però sento que no puc,
què vull fer?
quin camí haig d'elegir?

Creixent preocupació retòrica...

ser és ser

Ser és l'art d'existir,
existir és romandre com el Sol,
el Sol és el contrari a no morir,
No morir és l'únic consol.

Anegats de tanta vida,
vida que no volem que sigui agònica,
agònica no és la nostra fita,
la nostra fita és més bonica.

Són mars i muntanyes les que canten,
canten himnes de vitalitat,
les seves lletres no espanten,
solament cerquen la llibertat.

el replà de l'escala...

Sóc una dona,
de 43 anys,
amb parella estable,
i dues filles a prop de ser dones.

Sóc una dona,
una dona qualsevol,
els meus veïns també,
això si, la vida no els ha somrigut.

Visc en una escala ben normal,
amb set plantes,
4 portes per cada escala,
jo visc al cinquè primera.

A la porta segona,
viu un home gran i dolç.
La seva dona va morir fa 12 mesos,
de sobte i sense dir adéu als seus veïns.
L'home té un gosset,
pobre home,
ell és gran,
i ha perdut allò que estimava més...
Cap dels seus tres néts el visiten,
només ho fa de tant en tant aquell antic amic,
antic amic del front d'Aragó,
L'única "persona" que està sempre al seu costat, és en Ponent, el seu gos.

A la tercera porta,
hi viuen una família,
un matrimoni d'uns 34 anys,
i un nen petit.
Els pares sempre s'estan abarallant,
no els hi arriben els diners per pagar l'hipoteca,
Ells ja no s'estiment,
i de tot això en petit Miquel no sap ben bé de que va.
Etern amor,
i d'aquelles paraules quan festejaven ja no se'n recorden,
com passa el temps,
i com els hi han canviat les coses...

A la quarta porta,
viu un home d'uns 50 anys,
solter i solitari,
no para de veure i fumar.
Quan encen una cigarreta,
expulsa un fum cada cop més amarg,
cada dia que passa es sent més inútil,
fa dues setmanes que va perdre la feina.. per ser "massa gran".
Veines xafarderes,
d'aquelles que viuen al carrer de tota la vida,
expliquen la seva vida de quan era jove,
comenten que era molt bon noi, treballador, tot i que tímid amb massa panxa, deien les veines.
Diuen que un dia,
quan va perdre als seus àvis,
i després de no tenir bones experiències en l'amor,
va fer un canvi radical.
El noi ja no saludava,
anava mirant a terra,
I fins ara,
eterna soledat...

Cada un dels meus veïns,
són bones persones,
i els intento ajudar,
però és difícil.
Em sento atemorida,
ressignada,
tinc una vida molt "normal",
però la gent no s'apropa a les altres vides "normals".
Visc en un replà d'escala,
on van passant els anys,
i me'n alegro de la bona vida que mantinc,
espero que no sigui l'única que ho pugui dir.

Acabo d'escriure aquesta narració,
la guarda al calaix,
papers esgrogueits,
i llapis sense punta...

sense ganes de cercar la realitat

Córrer entre les ones,

caminar pels núvols;
nadar pels camins,
volar per les profunditats.

Negre,
foscor;
blanc,
claror.

Sense resposta a les preguntes,
amb preguntes sense esbrinar.

Llumets,
espelmes;
ombres,
i llums apagats.

Amb motius per tenir ganes,
de saber la veritat.
Sense motivació de tenir ganes,
de trobar la realitat.

Negres tempestes,
mars esvalotats.
Sense llum a les tenebres,
del meu passat.

Començo el trajecte cap a un infinit mai acabat,
només m'acompanya la tristesa d'aquell cel apagat...

el vent del vent

Escric aquestes paraules,
amb un bolígraf mig gastat.
Observo moure les fulles,
d'aquella planta que s'ha de regar.

Aquest moviment que sento,
és el vent del vent.
No només és vent,
sinó una certa contradicció.

Per una banda,
tinc esperança i un petit somriure.
Per l'altre,
respiro un aire melancòlic i de resignació.

Aquest full reutilitzat i de color grisos,
em serveix per escriure les ànsies d'expressar quelcom.
El mòbil em sona,
llàstima, no és qui volia que m'envies un missatge.

En aquest estat de contradiccions penso diverses coses,
vull que ningú em molesti i vull aïllar-me, no tinc esperança.
Però alhora, em mostro positiu,
siusplau, truca'm, digue'm el que vull sentir.

Si fos realitat....
el vent del vent torna a bufar....
Deixo el bolígraf i torno a possar-me davant la pantalla...
amb poques ganes d'esperar l'esperança que mai xiula al vent....

IMAGINA

Un dia vaig imaginar que tu ja no hi eres al meu costat.

I la meva imaginació va anar molt més enllà.

Vaig començar a imaginar les nits sense tu, ja no podria sentir les teves mans acariciant el meu cos.

Qui m'hauria xiuxiuejat a la orella històries prohibides.

Quan els nostres cossos s'unien i llavors es quedaven en un sol cos.

On l'amor i el plaer eren tot dolor i passió.

És com morir durant uns segons, és el que jo sento quan imagino que tu ja no hi ets al meu costat.

Mª Carmen Reyes

Viatge a París

La setmana passada, vaig fer un viatge a París, capital de la bohème, de l'amour, i de la Tour Eiffel... I ara del P.A.P. Vaig fer unes quantes accions "papals" de caire poètic expansiu. A veure que us sembla. Hem començat la campanya d'expansió i captació del nostre moviment, jejeje...

multa del P.A.P a París per no somiar

l'esculture du P.A.P

La fulla "papal" de París

Dimecres al Sol de París

PAP parle français

Em presento

No em conèixes?
No saps qui sóc?
Ho vols saber?
Doncs t’ho diré:


Sóc esclau i senyor del meu cor,
a la vegada feble i fort.
Un esperit de lluitador,
que s’expressa sense temor.

Sóc de càndida ingenuitat,
que com a fé té la igualtat.
Un petit i gran somiador,
que desitja trobar l’amor.

Sóc un home de paraula,
l’amic sempre té el meu suport,
pels companys lluito fins la mort.

Si la tristesa t’ha atrapat,
si t’oprimeixen amb crueltat,
em trobaràs al teu costat.

Independent i lluitador,
ingenu, un gran somiador.

Defensor de tota amistat,
poeta afectat per la pietat.

Ja em coneixes?
Ja saps qui sóc?
T’ho he fet saber?
No repetiré…

que arribi el gener...

Que arribi el gener,
i tot torni a ser de color de neu.

Que arribi el gener,
i tot sigui fàcil i tou.

No m'agrada aquest desembre,
mes consumista i de contradiccions.

No m'agrada aquest desembre,
on la foscor és fosca i el diner és barat.

Ha estat un altre any,
de guerres i odi.

Ha estat un altre any,
de pobresa i malsons.

Vull començar un nou any,
on l'esperit sigui més lliure.

Vull començar un nou any,
on es respiri pau i amor.


* Vull dedicar aquest poema a totes aquelles persones que treballen per fer un món més just i solidari. També a aquelles persones que ens fan més feliços a l'estar al nostre costat. I ara que "sembla que arribi" Nadal, fem un esforç en ajudar als nostres companys i construïm una societat millor.