Finto sogno e disinganno

Ricordo un tempo in cui ero un’altro uomo,
un tempo in cui giocavo col mondo.
Un tempo in cui nulla mi era nuovo,
mai pensai di dover toccar fondo.

La volontà era la mia forza
e mi dettava il cammino
che, determinato,
io seguivo.

Giocherellavo col mio destino,
padrone di me viaggiavo
su un’esistenza
priva di Dio.

Ricordo che allora la morte guardavo,
mentre mi aspettava con il suo sorriso
ed io le restituivo il suo stesso viso.
Perchè sorridevo anche se non l’amavo?

Ma sei comparsa tu, si, propio tu.
Rompendo l’irrompibile,
raggiungesti il cuore
congelato.

Senza alcuna intenzione, si, senza,
spaccasti la sicurezza
che sempre regnava
nel mio animo.

Adesso del mondo ho sempre paura
adesso non sono uno che gioca,
non un sorriso esce dalla bocca,
ho perso la mia vera natura.

Non mi terrorizza la mia fine,
perchè con questo ho imparato,
che chi soffre con il cuore infranto
ha una vita morta dentro...



So che non vuoi ciò che ti offro,
so che non mi vuoi avere con te,
so anche che quando ti vedo soffro,
so anche che una frase è chiusa in me:


Io ti amo,
mi spiace.

naturalitat

M'encanta la naturalitat,
aquesta que es respira en els teus ulls.

Naturalitat com la boira que rellisca pels arbres en plena tardor.

M'he adonat que allò que sento més profund,
allò que necessito al meu costat, és naturalitat.

M'agrades perquè ets natural i per tant inspiradora de confiança.

Aquesta dolça característica és menyspreada,
menyspreada per molta gent.

I a mi, m'encanta la naturalitat que surt de la teva boca.

Espontaneïtat que desitja qualsevol persona,
qualsevol que desitji la concòrdia.

Naturalitat com la brisa que ve de la mar i fa jugar als arbres.

Aquesta és la meva amistat,
l'amistat de les belles i veritables paraules.

Vine amb mi naturalitat,
que ben poques en queden,
i només hi ha falses paraules.

Naturalitat, sigues a prop meu, com fa la terra, el cel i les onades.

O espello dos teus ollos que
todo o tempo namorándome.
O espello da felicidade:
os teus ollos.
Fermosa , amiga
non chores, non chores máis.
O mellor tempo volverá;
e os teus ollos non chorarán.
Os soños do nós volverán
como o vóo do vento da vida,
abrindo no esternón de tempo.

by Legus mhór MacRóich.

Allí on s'amaguen les divinitats,
allí on comença a ploure,
allí on el món és petit.
On bòlids de metall i goma
volen a la velocitat de la desesperació.
On els pobres ocells floten
en mar de confusió.
On les ones radiomètriques
amenacen constantment.
El cel és el lloc que acabo de somiar.

Mar de mar

Estic al costat de la mar,
observo la dolça mar,
una mar blava,
una mar que no llença aires freds.

Camino per la sorra vora la mar,
trepitjo la mar,
la mar té un tacte als meus peus,
la mar té un tacte suau i fi.

Tanta mar que hi ha en aquesta terra,
tanta mar que hi ha endins,
però només una mar m'interessa,
la mar Mediterrània és el meu capritx.

Imagino una mar idealitzada,
una mar amb un sol destí,
una mar on tothom sigui lliure,
on tothom tingui una mar on somiar.

Canto cap a la mar,
la mar que m'agrada a mi,
penso en una mar llunyana,
penso en una mar aquí.

Imagino la mar besada,
per una mar ple d'ones de llarg destí,
una mar constant i estimada,
per un crit de la mar endins.

Observo les ones de la mar,
mentre la mar seu arrant de mi,
començo a reflexionar sobre la mar brava,
la mar acaba amb mi.

Les ones de la mar comencen a calmar-se,
i el Sol al final del mar comença a sortir,
potser aquesta vegada la mar serà millor amb mi,
no sé si queda esperança que la mar sigui al costat meu.

El que crec és que la mar és bona,
i el destí em farà anar o no a la mar,
gràcies per ser la mar Mediterrània,
gràcies per ser aquí.

Només desitjaria que com a mínim fossim amics,
vull que la mar comparteixi tants plors i tantes rialles com vulgui compartir,
agafo la sortida de la platja i veig la mar del meu desig,
tants fracasos en aquesta terra, i la mar espero que a prop de mi.

Hores que són minuts

Avui em semblen hores que són minuts,
avui em sembla que hi ha un futur, o no.
Rellotges que no s'aturen,
mesos que semblen passar.

Tantes hores perdudes,
i tants minuts que passen ràpid.
Tantes cares somniades,
i tants signes poètics.

No ens fareu...

No ens fareu caure en la vostra merda,
no ens fareu caure en l'amargor de la terra.
No crec en la puta guerra,
crec en la lluita constant.
Fiqueu-vos la vostra careta,
allà al malson urbà.
Anegats en la vostra hipocresia,
mai morirem com a resistència global.

Yeat's Corner**

The heaven calls the people,
the wind it's blowing,
the birds return to the forest.
All the world make
the biggest symphony
that nobody was imagined.
This sound become the future,
and lighting the dark skyline
of my poor childish heart.
The true it's far from here.
Another day will begin.( by papcat)


( Comencem un apartat nou, per escriure poemes en altres llengües : anglès, italià, gallec... per tal d'internacionalitzar una mica el P.A.P. Ja direu que us sembla)

**W.B Yeats poeta irlandès en llengua anglesa ( de lo millor que s'ha escrit!!!!).

neu

La realitat
és com la neu
que cobreix el paisatge.
Amaga el món
sota els nostres peus.
I cada petjada,
és una nova descoberta
envers la veritat.
Descobrim que
hi ha sota la neu,
igual que quan vivim
descobrim que és la vida.
una petjada a la neu.

clars en nits d'octubre

Estic davant de l'ordinador,
i de cop,
tempesta.

Em giro ràpidament,
llum,
d'un llamp.

Observo el cel negre,
no tan negre,
ple de núvols.

Noto l'aire que entra per la finestra,
fred,
i de bon respirar.

Penso en aquestes nits d'octubre,
on tot,
es fa més pàl·lid.

Imagino innocents somnis,
maneres,
d'observar el cel.

Reflexiono sobre coses meves,
per imaginar,
nits d'octubre.

Amago la roba estesa,
ràpidament,
es posa a ploure.

Em torno a asseure,
segueixo,
amb el treball.

Quines nits d'octubre,
vull i voldria,
passar.

Est

Una direcció amb estela roja
o tres lletres tossudes
que en una fatal disjuntiva
s'oposen a elles mateixes
davant del mirall.

poesia visual: "Camins"

de: Josep Marimón Soler

L'ànima m'ho diu
L'esperit vetlla
i en l'ombra del
bressol nocturn
es manifesta
responent a la tradició
tot parlant anonimament
al meu esperit
tot exclamant LLibertat!

SOM EL P.A.P

Som com un castell aixecat per sota,
costa i inclús pot arribar a caure.
Però d'una cosa en pots estar segur:
l'Aixecarem.

Núvol

El cel s'obre davant del món,
deix passar la llum,
creant una relleu fer de gotes de pluja
creixent les bromes del color de la divinitat.
L'esperit s'aixampla fins a l'horitzó infinit,
buscant el lloc on s'ocupa al natural ordre.
Cercant l'essència innocent de l'ànima,
que encara està per conèixer i que,
els sentits presenten de forma inexplicable.
Configurant l'autèntic sentit del misteri.

Impasible e ignorante,
no mira al infinito ya,
pobre alma herrante.

No hay sal no hay vida
pesada la cruz
pero ligera la envidia.

No quiere luchar
no quiere gritar
Ay! pobre alma mia.

No vive en la corta noche
ni en el largo día.
No es el crudo desierto
ni la espesa via.

Es nada y es nadie.

(autoconsol)

ACARICIAT ELS CABELLS FINS A PODER CONSOLAR-TE,

ACULL LA VIDA DE DINS COM EL DO,

CALMAT FINS ARRIBAR A ABRAÇAR-TE,

TRACTA EL TEU COS COM LA MILLOR FLOR.

SIGUIS COM SIGUIS, NO T'ABANDONIS.

PARAULES SENZILLES PER A LA MEVA FLOR.

Es la huella que hay en ti

dibuja un mar de lágrimas,

pequeña y frágil herida en la luz,

hoy oscura y sangra

por un fururo que ya no habla.

Callas, temes caer

pero solo es silencio

pues resistir es la llave

para volver a casa

volver a sentir

volver a vivir.