De lluny la presento
en el fons del cor,
com un xiuxiueix etern.
L' anima explora
nous horitzons,
pero freds.
La bogeria s'apodera de mi
perque se que l'estimo
amb la passio d'un guerrer
abans d'empendre la batalla.

Viatge a les fronteres

Viatges de dolços poemes,
vies d'aspres terres,
il·luminació suficient,
passos i vies del tren.

Vam anar en aquell llarg viatge,
seguint els vents de tramuntana,
viatjant sota els estels,
de dia i de matinada.

Fronteres oblidades,
d'aquelles d'antic mirar,
finestres tancades,
quan mires endavant.

Tantes fronteres en aquesta terra,
i tan lliure és el mar,
deixa't ja de cadenes,
abraça'm fins a plorar.

Cap frontera ens allunya,
però cada dins ens allunyem més,
cada pas enrera,
suposa un cor submès.

La terra ens crida,
la terra de veritat,
una terra tan llunyana,
i tan a prop d'un altre mar.

Pensem ens noves vies,
vies cap a la llibertat,
camina amb mi cap a la frontera,
la frontera de la igualtat.

Vents d'amor etern

Vents d'amor etern

Diuen que demà farà vent,
vent de mestral, diuen.
Crec que hi haurà poca gent,
gent passejant pels carrers.
Carrers amb poca gent,
com boscos sense arbres.
Arbres sense verd,
verd sense color.
Respiro absència d'amor etern,
absència del no res.
Papers perduts creuen en l'amor etern,
tant feia si era estiu o hivern.
Amor sense fi,
un final que no existia.
Inexistència de pensaments lògics,
normals i freqüents en l'existència.
Ja no existeix l'amor etern,
no el demanis més.
Amor a cada moment,
amor durador.
Un amor que té tardor,
i té la seva primavera.
Altres papers perduts em fan pensar,
pensar en l'amor des del cor.
Estima, sigues feliç,
com si fos un amor etern.

Lúar ( "llum de lluna")

La LLum de la Lluna
descobreix entre les tenebres
les tombes dels meus avantpassats,
tot explicant-me qui sóc.
Les muntanyes i els boscos
em desvetllent d'on sóc.
Les contrades plenes d'aire pur
revelen per on camino.
Els camps regats de sang
em diuen quina és la meva condició.
Les tombes criden el nom el passat,
tot invocant la grandesa de la nit.
La terra exhorta que no hi haurà rendició
Els camps regats de sang,
em diuen quina és la meva condició
d'hereu amb tota la passió d'una nació

penso, per tan m'avergonyeixo

Tocant amb els dits
del marc de la finestra.
I desgraciadament penso.
Penso en els dies perduts
que mai s'han aprofitat
per culpa de la ignorancia
revestida de desgràcia.
Què passarà amb el cel blau,
què passarà amb la terra
llaurada pel pensament.
Al final treure conclusions
m'avergonyeixo de no poguer fer res,
pels meus iguals que pateixen
els avatars d'un sense ànima,
ànima venguda al diable
per tal de treure'n benefici.
Riquesa i pobresa vet aquí
la dualitat mortal del nostre temps.
De sobte m'adono que penso massa.
M'aniré a comprar,
perquè comprant la humanitat
no pensa, només gasta.
Em deprimeixo torna a pensar
que ja és hora de fer alguna cosa
al respeste del nostre món.