penso, per tan m'avergonyeixo

Tocant amb els dits
del marc de la finestra.
I desgraciadament penso.
Penso en els dies perduts
que mai s'han aprofitat
per culpa de la ignorancia
revestida de desgràcia.
Què passarà amb el cel blau,
què passarà amb la terra
llaurada pel pensament.
Al final treure conclusions
m'avergonyeixo de no poguer fer res,
pels meus iguals que pateixen
els avatars d'un sense ànima,
ànima venguda al diable
per tal de treure'n benefici.
Riquesa i pobresa vet aquí
la dualitat mortal del nostre temps.
De sobte m'adono que penso massa.
M'aniré a comprar,
perquè comprant la humanitat
no pensa, només gasta.
Em deprimeixo torna a pensar
que ja és hora de fer alguna cosa
al respeste del nostre món.