terres aspres vora la mar blava

Sóc d'una terra mediterrània,
on l'hivern és suau,
on la serra és catalana,
i el cel ben blau.

Neixes dels Pirineus nevats,
et passeges per la plana,
tens racons amagats,
i una illa enmig de la bassa,
regues els tarongers florits,
i ets un país allargassat.

I dels teus habitants,
uns s'enamoren per ses ones,
d'altres t'ixen encantats,
uns parlen de belles danses,
i finalment tots germans.

D'aquest poble,
història de guerra i tristos finals,
d'aquest poble,
una llengua i una terra,
d'aquest poble,
anhels de llibertat.

Rius i valls i abruptes serres,
fan d'un país gran i petit,
mostrar les seves meravelles,
i la fraternitat entre pobles amics.


[t'ho dedico] ;-)

imagina flaixos de colors

Imagina un món sense horitzons,
on només hi hagi llums de colors,
flaixos d'esperats instants,
i cap recança de nova creació.

I tan fàcil seria disfrutar,
dels petits fruits que la vida ens ofereix,
només caldria amagar,
totes les coses dolentes i l'odi que creix.

Tan fàcil seria circular,
per vies sense fi,
però aquesta Terra només ens la podem imaginar,
sense treba i cap fàcil camí.

Thor

Cuando el mal arremete
el guardián del cielo combate.

Armado con Mjolmir,
defiende sus valores,
sus rivales pueden morir,
cuando provoca del cielo temblores.

Dueño del fuego celestial
que con luz azul ilumina
el momento fatal,
de aquellos que extermina.

Ruge, y el viento se espanta,
grita, y el cielo se ofusca en tinieblas
amenaza, el ánimo del mal se desquebraja.

Dueño del fuego celestial
que con luz azul ilumina
el momento fatal,
de aquello que extermina.

Protector de la justícia arcana
de tiempos legendarios,
combate los gigantes de escarcha
de las raíces de Asgard.

¡Oh Thor, sacude Mjolmir!
¡Oh Thor, y tu poder se escuchará!

Onikage Esurinsapientis

(más de la antología poética de esta mente enfermiza de ottoooo) XD

Sofrir la vida

Jo, veig el món amb un sol ull,
jo, que sento com s’em trenquen els óssos
jo, veig com la carn s’em podreix
jo, maleïnt els meus dissortats fets,
jo, observo com la ment s’em va desfent.

Trista follía,
la meva existència,
tot perseguint,
una quimera.

Jo, somio: pateixo
Jo, estimo: pateixo
Jo, confío: pateixo
Jo, odío: pateixo
Jo, engendro: pateixo
Jo, mato: pateixo
Jo, respecto: pateixo
Jo, violo: pateixo
Jo, desperto: pateixo

Jo, jo pateixo, jo em pateixo, jo ho pateixo,
pateixo car que jo visc.






(esta es otra de mi colega, no está tan currada como el soneto de la capilla que hizo antes pero ha salido bien igualmente)

Capilla del monte

Más poesía de mi colega


Acurrucado entre dos senos,
es un montón de huesos de tierra,
pasado ha, tiempos serenos,
y también a veces, de guerra.

Creando brillante intersección,
indicar un punto consigue,
como lugar de meditación,
con orgullo ella se erige.

La morada de la luz ténue,
con caricias las almas sana,
y el eco del tiempo resuena.

Y cuando el gran astro vuelve,
le saluda la mañana
y visitas de gente buena.

John serigrafiat

Fins hi tot dins del caos hi ha un ordre

No em pregunto qui vull ser

simplement sóc,

davant el mirall,

la imatge d'un jo fràgil.

pluja encriptada

Clara nit fosca,
dolça mar salada,
apagats estels lluents,
i gruixuda sorra fina.

I tot sembla el que no és,
i el que és no sembla res.

Nits curtes que es fan llargues,
espais infinits que tenen fi,
i la pluja que escriu metafòriques frases,
que només entenen les virtuts del destí.

alguns canvis a PAPcat

Hem hagut de fer alguns canvis. Entreu i llegiu a --> http://papcat.bloc.cat

Néixer de la Foscor

Cromatització de l'Espai

La dificultat de dir " t'estimu"

Ets allí,
devant de mí, ferma.
Com una estàtua feta d’argila.


Sóc aquí,
devant de tu, inquiet.
Com un soldat que he d’anar a la guerra.


Voldría dirt-ho sense por,
deixar de banda tot temor.
Enfonsar-me en els teus grans ulls,
dir-te el que sento per tu.

Em sento morir per l’ansia,
l’ànima em vol sortir del cos,
entrar-te dins, fins al teu cor,
dir-li paraules d’amor,
besar-te tota i fer retorn.

Els meus ànims són als teus peus,
postrats com si fossin esclaus.
L’ànima i el cos no són meus,
de la presó tu tens les claus.

Ets tu qui m’ha d’alliberar
o, si vols, em pots condemnar.
Si tu no vols venir amb mi,
la mort si que em voldrà amb sí.

Això és una part del que et vull dir,
però, per molt que m’esforci,
sé que no ho puc aconseguir,
pasi el que pasi, faci el que faci.

Ets allí,
vull dir-te el que sento.

Sóc aquí,
i no tinc el valor.

Ets allí,
vull obrir la boca.

Sóc aquí,
no ho puc aconseguir...

Amor cruel

Aquí teniu an'altra del meu amic Otto:



O! No! Qui dolor,
Patior pasus sum amoris
Illa mihi lacerat,
Cum sua indiligia,
meum extremus spiritus despreciat,
in meam vulnem mingat.

Sua pulchrituda formae arti respondat,
dulcis vox quod emittit,
passeri in delirationes redeit.

Suos sinus tanquem montes,
ego scandere velim
et suos eos cincinnius capilus,
meus habitus navigare passim.

Non, non, honor non est,
in rei amoris,
ego repam, pro sua amicizia asservor sum,
ego non dudiabo, matare qui in meus iter ponere volet.

Suos oculus ignis soli ad duellum provocat,
sua laetus blandus,
meum cardem noceat.

Suos auditui obscenitates
ego sussurrare velim
et inter sua cruses
securus sentire passim

Oh! Non! Qui dolor
patior pasus sum amoris,
aegrotatio est,
cum pura crudelitas
meum extremus spiritus despreciat
in meam vulnem mingat.






Onikage Esuriensapientis (Antología poética de una mente enfermiza)

No valgo más que una hoja seca en un rio.
Solo puedo darte lo que no valgo.

Te lo doy con poco arte,

Para que su uso me de valor.

(

Más cerca estubo una estrella.

Más cerca estubo al pasar,

La tuve y me hice con ella,

La tuve y nos dio por girar.

Mi ser se estremece y me grita,

mi ser solitario y de hogar:

Cerca no estas más que ella!

Lejos como está el Sol del mar!