el replà de l'escala...

Sóc una dona,
de 43 anys,
amb parella estable,
i dues filles a prop de ser dones.

Sóc una dona,
una dona qualsevol,
els meus veïns també,
això si, la vida no els ha somrigut.

Visc en una escala ben normal,
amb set plantes,
4 portes per cada escala,
jo visc al cinquè primera.

A la porta segona,
viu un home gran i dolç.
La seva dona va morir fa 12 mesos,
de sobte i sense dir adéu als seus veïns.
L'home té un gosset,
pobre home,
ell és gran,
i ha perdut allò que estimava més...
Cap dels seus tres néts el visiten,
només ho fa de tant en tant aquell antic amic,
antic amic del front d'Aragó,
L'única "persona" que està sempre al seu costat, és en Ponent, el seu gos.

A la tercera porta,
hi viuen una família,
un matrimoni d'uns 34 anys,
i un nen petit.
Els pares sempre s'estan abarallant,
no els hi arriben els diners per pagar l'hipoteca,
Ells ja no s'estiment,
i de tot això en petit Miquel no sap ben bé de que va.
Etern amor,
i d'aquelles paraules quan festejaven ja no se'n recorden,
com passa el temps,
i com els hi han canviat les coses...

A la quarta porta,
viu un home d'uns 50 anys,
solter i solitari,
no para de veure i fumar.
Quan encen una cigarreta,
expulsa un fum cada cop més amarg,
cada dia que passa es sent més inútil,
fa dues setmanes que va perdre la feina.. per ser "massa gran".
Veines xafarderes,
d'aquelles que viuen al carrer de tota la vida,
expliquen la seva vida de quan era jove,
comenten que era molt bon noi, treballador, tot i que tímid amb massa panxa, deien les veines.
Diuen que un dia,
quan va perdre als seus àvis,
i després de no tenir bones experiències en l'amor,
va fer un canvi radical.
El noi ja no saludava,
anava mirant a terra,
I fins ara,
eterna soledat...

Cada un dels meus veïns,
són bones persones,
i els intento ajudar,
però és difícil.
Em sento atemorida,
ressignada,
tinc una vida molt "normal",
però la gent no s'apropa a les altres vides "normals".
Visc en un replà d'escala,
on van passant els anys,
i me'n alegro de la bona vida que mantinc,
espero que no sigui l'única que ho pugui dir.

Acabo d'escriure aquesta narració,
la guarda al calaix,
papers esgrogueits,
i llapis sense punta...