Pont inexistent a la vall

Tu i jo,
som dos conglomerats d'emocions.
Tu,
en costat de la vall.
Jo,
a l'altre.

Enmig un curs d'aigua que ens uneix,
tenim moltes coses en comú.
I d'altres que no tenim en comú,
però que ens retroalimenta de somriures.
I aquests somriures,
em fan irradiar de felicitat.

I sense saber massa de l'altre costat de riu,
imagino que hem passat llargues tempestes,
trencaments i "fins aviats" dolorosos.

Tu vas néixer en un costat de riu,
i jo en l'altre.
Tu vas veure créixer les flors,
beneficiades pel Sol de primavera.
Jo vaig veure fredes glaçades,
a l'ombra del pi roig a l'hivern.

Potser amagues l'altre costat de muntanya,
per no fer-me mal.
I jo tampoc et mostro els meus bosquets fins al final.

A la teva terra hi ha dolces paraules,
que neixen de verds prats d'estiu.
A la meva terra hi ha barrancs amb difícils pedres,
boira i obscuritat.

Jo voldria que ens uníssim com fa el riu,
que neutralitzes les penes o mals dies,
i que recorreguéssim un camí cap al mar plegats.
Ara que s'acaba el dia,
a les set ja és tard,
m'agradaria veure't i poder-te abraçar fins a fondre'ns.

Ara que ja és nit,
i ja no et puc veure ni que et tingui a davant,
intentaré fer el cor fort i acceptar-te com una amiga,
una amiga com les que no hi ha.

Que no s'acabi mai aquest pont que travessa la vall,
ni amor, ni amistat és més dur que un cop de mall.