.

Malgrat la voluntat ferma,

els reptes cauen

en l'incertesa del destí.

Tot ho dilueix l'adverbi

si pertany al demà,

per això m'estimo l'avui fidel

i li desitjo sort en el seu viatge.

.

Quan...

I jo també,
quan saps que no va bé.

I tanmateix,
quan res no creix ni neix.

I potser tampoc,
quan del molt és poc.

I sentiments,
quan no són prudents.

I llunyania,
quan estem més a prop sento un esglai.
I covardia,
quan penso que no ho aconseguiré mai.

**

Avui he trobat una esfera blava

maltractada en l'entorn,

ésser d'espurnes clares

amb el núcli de son.

Tenies pressa per sortir de casa,

i que et veiés el Sol.

Regalaves el cos a unes fades

que volien el teu control.

Com en un mirall es reflexen els ulls,

t'he donat la meva ànima,

amb la fè i la desgràcia de qui no en té gens,

plorava despreocupada.

Ara torno prou buida

amb el cap ple del record amarg,

poruc per l'oblid... Amb record i prou. Desgraciat!

I una esperança:

tenir més estones de Sol a la teva mirada.

Mandala del cor

L'efecte domino dels teus ulls
inida el manatial els somnis,
que dormen al jaç
de les estrelles nues en la sonora nit.
Que l'ha silenciat
les passes xiuxuejants
del temps pels camps conreats
per l'amor perpetu que
no ha estat esborrat de la sorra
de la platja amnèsica,
en què nosaltres estem representats
de forma grotesca i eterna.

Quan el Sol rellisca darrere la muntanya

I el viatge que em porta a casa,
és monòton i pausat.
Em poso a llegir quatre línies,
però ja m'he cansat.

I observo per la finestra,
que el Sol rellisca darrere la muntanya.
I malgrat el soroll,
tot es manté en un tranquil silenci.

I la posta de Sol d'aquest dia,
no és d'infinita repetició.
La tebior de la primavera,
la fa única i té gran esplendor.

I embadaleixo observant com cau,
sembla que rellisca com una bola relluent.
I espero que demà es torni a repetir,
aquest minúscul moment és suau i reflexiu.

XANA*

La llum del pleniluni
t'acaricia la teva blanca pell
teixida per la bellesa infinita,
pentinant els teus cabells braus,
que il·luminen el zenit.
El teu cos tel·lúric però
a la vegada incandescent
en la foscor dels records
de la majestuosa nit
que ens ha tocat viure.
Els estels es mouen al compàs
del respirar adolescent.
Sota una Lluna de març
que porta nostàlgia,
d'un món negat per la llum
del dia innocent.

* xana en asturià/bable vol fada, Dona d'Aigua o Goja en català.


dedicat a la Megan, allí on estigui.

Dice

Una canción profunda.

les flors oníriques

Quin gran femer!
Espero que sigui aprofitable per cultivar,
les belles flors que van ser amagades pel destí,
i que brotaran després de la tempesta àcida dels nostres temps

Don Pepe?, Ramon Valdez o don Ramon?

Mmmm, mmmm, ahí ta’ doña Treme, últimamente no se si esta esperando el bus o esta buscando chamba; dice susurrando mientras mira a otro lado haciéndose el loco don Pepe cuyo verdadero nombre es Ramón Valdez mas conocido como Don Ramón para los seguidores del Chavo del 8. Don Ramón un actor reconocido en su país....

continueu llegint a: http://papcat.phpbb24.com/viewtopic.php?t=33



He traslladat aquest post al fòrum. Al bloc hi va la poesia escrita o visual. Primer perquè principalment anem dirigits a la poesia i sobretot perquè omple molt un text i llavors la poesia queda "apartada". Per tots els relats (molt bons, per cert), i temes diversos teniu el fòrum, molt útil!
Vinga, no passa res. Pels qui no ho sabíeu, doncs ja ho sabreu. Moltes gràcies per tot, vosaltres feu el P.A.P.

L'administració web.

the darkness

Caminant en la foscor definida
amb el cor accelerat sospitant
les formes que esdevenen del no res,
les maneres de veure el món
es redueixen en un sol punt
oblidat per la llum apagada,
sospirant pel no existent.
Mentre camino en la foscor
del passadís insolent
que porta algun lloc desconegut
per la resta de la gent.

M'enlluernes

M'enlluernes amb la teva mirada,
i en bona part m'agrada.
Però tampoc em queixo,
no pas de tu.
Sinó que no renego,
de tot allò que no abasteixo.

La immensitat m'acapara,
i no camino ni endavant,
ni enrere.

Em lamento de no fer res ara,
i si fes res també em lamentaria.
Encallat entre teles d'aire,
i lligat amb espurnes fosques.

Versos sense sentit,
i passes sense petjada.
Ja no sé ni el que escric,
ni sé mantenir cap lluita anhelada.

I les pífies van creixent,
i les males sorts en constants actes.

Passen hores i dies,
i s'acosta primavera.
Ni que brotin flors de suaus brises,
l'esperança és negada.

I el món es manté en silenci,
esperant la seva fi.
Segueixo la seva inèrcia,
ja no em queden forces per sortir-ne de dins.

Tancar portes,
i obrir finestres,
és el millor que he fet avui.