A l'Antònia i els altres
D'aquella dona de 92 anys,
què n'haurà sigut de la seva vida?
Si en tenia 2 o 20...
I quan el teu fràgil cos ja no t'abriga,
i quan et puc estimar de lluny,
perquè sento com respires,
de molt a prop.
Adéu, que potser ara és millor.
Per a tu,
que de la joventud o del passat ja no en queda gaire.
Una realitat que ja no podré oblidar.
Perquè pensant m'has deixat,
en el que deus haver patit,
companya sola. I com tants altres
que no poden seguir invisibles per sempre més.
posted by Eva @ 14:22
4 Comments:
Bé, aquest post és culpa d'un reportatge de 30 minuts que vaig veure i que no em puc treure del cap. Tractava sobre la gent gran que viu sola, malalta, amb pensions de 250 euros. Les seves pors a la mort. Els seus intents de suicidi. La supervivencia... i com poden, pobrets!
I quan mores desapareixes? Perquè s'arriba a un punt que la teva persona no té res a veure al que era en un altre moment... Què queda? Això tampoc és el pitjor.
EL PITJOR ÉS QUE ET PASSIN AQUEST DOCUMENTAL! AAAARRRGG!!
*,*
Vale, Vale, no cal que donis explicacions que ho trobo de puta mare! Ua! es bonissim la vida real , la crua realitat en estat pur, inspiracó. Venga salud, poesia i inspiració!!!!
jeje
Bello, post, volveré a leerlos!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home