aus al capvespre

Observo el dia marxar darrera aquella muntanya,
és capvespre,
observo com regalimar l'aigua per aquella blanquinosa roca.

Tinc ganes d'estirar-me en aquest racó de balma,
posant-me en una bona postura,
tinc ganes d'aïllar-me del món urbà.

Sembla que vulgui ploure i de lluny es veuen núvols,
núvol un pèl llunyans,
estic entre clarobscurs i passen aus al capvespre.

Sembla que no plourà i es fa fosc,
el Sol ens diu adéu,
comença a fer fred i em tapo amb aquesta jaqueta.

Passo la nit enmig de roques, plantes i estels,
entre desitjos i sentiments,
estels que tornen a sortir una altra nit.

Aquí no hi ha sorolls ni mals ambients,
les paraules del vent són dolces,
aquí no hi ha llàgrimes ni pors.

Darrera d'aquell puig hi ha la plana,
un vell paratge on ara,
es troba la ciutat grisa, puruca i artificial.

Enmig de la muntanya respiro natura i veritat,
res de mentides i corrupcions,
tot neix de la terra i l'aigua hi corre juganera.

El rierol que discorre fa un so constant i agradable,
aigua que anirà al riu i morirà a la mar,
aigua que passa per bells paisatges i no destrueix les paraules.

Jauré pensant en la fresca i el silenci d'aquest espai,
solitari i tocat,
recordaré tot el que m'ha passat i l'amor en aquest tros de terra.