les arrels no creixent del ciment

Vivim en un món ciment, de fum i de pols,
estem envoltats d'interessos propis,
ells s'omplen les butxaques,
mentre la Terra ja no suporta aquest sobrepès.

Les arrels no creixen del ciment,
les plantes ja no poden respirar,
tu i jo estem callats,
passe'm a l'acció i acabem amb això.

Passejo pels camps daurats de juny,
enguany hi ha un daurat més cremat,
les flors ja no aixequen el cap,
i les fulles no poden plorar perque no els hi queden llàgrimes.

Aquell arbre centenari que ens va donar tants records,
ara ja és mig mort,
i penso en l'agonia que pateix,
i en aquells principis més bons.

No malmetem la Terra,
els nostres fills i la natura ens ho agraïrà,
fem-nos amics dels nostres origens,
comencem a estimar.