www.papcat.tk

Raó

2008-05-05T19:50:00.002+02:00

Se senten trets
a fora, al carrer,
ja no saps on ets,
només saps que hi ha merder.

La ràbia et menja el cos,
la nit no s'acaba,
crits partits en un tros,
enmig de la matinada.

Per fi arriba el dia,
per fi ix el sol,
semblava que no hi arribaria
però el poble té la RAÓ.

com un músic solitari

2008-03-23T00:24:00.003+01:00

Com un músic solitari

Com un músic solitari,
com un pessic sense fer mal,
com un empobrit milionari,
no rebo resposta ni n'espero trobar.

Tantes llengües sense abecedari,
tantes boques sense parlar,
tantes birres sense que lligui,
sembla que no em pugui esperar.

Poema de contrastada bellesa,
poema de guanys i derrotes obtingudes,
poema de trista peresa,
i d'històries mai conegudes.

Tu tens aquell somriure,
tu tens aquells ulls,
tu tens el que em fa viure,
però per ara no estem junts.

Nits de clara tempesta,
nits de somnis obscurs,
nits de boira espesa,
vull que s'il·luminin amb tu.

I acabo com tantes vegades,
i acabo fotut,
i acabo amb presses,
aquest poema que és per tu...

Vidres trencats

2008-02-24T02:01:00.003+01:00

Trenques, cristalína fressa,
la tranquil·litat de la son.
La inèrcia es torna pressa
que et condueix a la fi del món.

Cau pluja de botes amb claus
mentres somriuen cruels ganivets.
Nafren les paraules, gens suaus,
dels perillosos soldadets.

La nit s'embruta de crueltat,
únic atribut visible
a dins d'uns cors buits de pietat
i plens d'una idea impossible.

Una esvàstica en la foscor
mou tots els fils entrelligats.

Ningú borrarà el dolor
de la nit dels Vidres trencats.

Respira!

2008-02-11T00:09:00.000+01:00

Núvols d'aire i cèl d'aigua,

el mon al revés,

amb els braços estirats,

nadar en l'aire,

i volar en l'aigua,

tocant de peus enlaire,

i de cap a l'aigua...

carne de cañón

2008-02-09T17:57:00.001+01:00

quadre: Zurbarán

Hoy no es el primer dia que siento su presencia

Se ha colocado a mi lado, ya para no marcharse.

Como puedo rehuír de tanta serenidad.

Pensamientos destructivos, ahora son temerarios.

Se ha colocado a mi lado, para no irse ya más!

Como puedo rehuír de su total confianza!

Si está a mi lado y piensa en mi

Tanta ansia complacida!

Tanta esperanza,

ahora emocionada.

Y es su presencia, a través de mi razón,

que impulsa mi ser, y lo hace invencible,

Que me arma de coraje, y me da valor.

Mi espada está afilada, y soy invencible

Soy carne de cañón!

Record

2008-02-08T23:00:00.000+01:00

No és com si t'estimés, tan sols és un reflex.

Els meus sentits es disparen

durant uns breus instants,

creient que torno enrere,

sentint pessigolles a les parets de l'estòmac,

però tranquil...

No és com si t'estimés, tan sols és un reflex.

Els meus ulls cobren vida

en veure els teus aclucats,

La meva oïda gaudeix

sentint la teva veu, closa als teus llavis,

però tranquil...

No és com si t'estimés, tan sols és un reflex,

del teu record...

pluja

2008-02-04T22:08:00.000+01:00

avui ha plogut, sembla que tot hagi canviat

tu, jo, i la pluja!

avui ha plogut i tu no estaves al meu costat

per veure com queien les gotes d'aigua damunt del meu front

i tampoc he pogut veure la teva cara mentre mabraçaves!

No sóc del país dels perdedors!

2008-01-25T09:27:00.000+01:00

No sóc del país dels perdedors

Trepitjant somnis,
resignació compartida;
portades d'antics diaris,
nous passos per marcar.

Aquest any de traspàs té 27 dies,
en falten dos;
no es casual,
tu mai ho pensaries.

Festa,
mirades;
gresca,
res més.

Tan divers,
i tan poc.
Tan complex,
i tanta ximpleria.

Crits de lluita amb profund esperit,
que volen robar cors.
Expresso paraules sense sentit,
que voldria que fossin colpejades a la teva pell.

La meva mà recorrent els teus cabells,
sentint-me segur.
Expressar-me de la meva estranya manera,
i fer-ho per a tu.

Que les valls i les boires no ens separin,
que això no sigui el país dels perdedors.
que nosaltres estem més aprop de la victòria,
i junts ho podem aconseguir amb molt d'amor.

...Per al que realment importa.

2008-01-19T15:31:00.000+01:00

Una cúpula con mil texturas,

un intercanvio en mil aspectos.

Un interactuar con el universo.

Somos frutos del árbol de la vida,

plena igualdad desde la diferencia.

unidad por el sentir i la conciencia,

valores en permanencia:

a la cumbre con la paz!

MARXEM

2007-12-21T18:59:00.000+01:00

Agafem el cotxe,
marxem ben lluny,
allà on ningú ens trobi,
allà on no ens mengi el record.

Oblidem el que vam ser un dia,
per tornar a ser-ho en un futur.

Escapa't, sent, no dubtis...
confia en tu,
confia en mi,
allà on anem tot serà etern.

Obrim un record amarg
i fem-ne nostàlgia;
tanquem els bon record
per no deixar-lo marxar.

Fugim més enllà,
on el futur sigui llunyà
i el present sigui incert...

MISTERI

2007-12-18T15:19:00.000+01:00

EL SENYOR BOIX

2007-12-12T09:17:00.000+01:00

Atenció germans i germanes de lluita contra la hipocresia!!!
Us comuniquem de bon grat, que el P.A.P ha fet un pas en el camí de la poesia.
Ahir varem escriure al Blog del molt honorable Senyor Boix, del programa L'Hora del Lector de TV3,en realitat és el canal 33, anhelant propaganda televisiva sobre el P.A.P. Gràcies al Senyor Boix ens ha estat concedit l'anhel televisiu en el bloc esmentat hi apareixem. Visiteu el blog elsenyorboix.cat/blog. No té pèrdua, literatura en estat pur.

Atentament la "Junta Directiva".

Sóc feréstec

2007-12-02T20:05:00.000+01:00

Sóc feréstec

Si, ho sóc, correcte,
com ells diuen sóc feréstec perillós;
no busco el fals perfecte,
de l'actual societat.

Des d'aquí dalt,
assegut sense preses ni maldecaps,
observo tot el que cal;
ningú em pressiona.

Tinc la llibertat,
no aquella que comercien;
ni aquella que diuen que és veritat,
pau i salvatgisme.

I des d'aquí demano a la boira que passa,
demano que pugui mostrar tots els meus sentiments;
amor, plors, petons, abraçades, caliu maternal,
tot allò que a ningú deixi indiferent.

Des d'aquí vull mostrar-te moltes coses,
però una part de mi mateix no em deixa;
ara que estic enmig de roques i plantes,
perquè no véns i em mostres la teva queixa.

Cridem contra aquesta societat,
tot els seus mals dies;
abraça'm i caminem endavant,
intentem ser feréstecs!

Cercant el teu amor, recercant pau, tot.

URBE

2007-11-28T00:58:00.000+01:00

Alza la vista sobre fortalezas de cemento,
ojos son sus ventanas, su esqueleto reta el viento.
Grises, fríos, polígonos de estupidez racional
entre ellos divididos por serpientes asfaltadas
que son recorridas por una existencia ocasional
transformada en una serie de vidas programadas.

Sobre la Tierra es un tumor.
Mancha de vicios sin amor.
Casa de almas encerradas.
Utopías fracasadas.

¡Bienvenido en la ciudad!
¡Humo, caos y hard rock!
Sombras estériles se reflejan
sobre un whisky on the rocks.

Unos oscuros señores juegan con las hormigas
que entre ellas forman la colonia mas sin ser amigas.
Arrancan las antenas de los bichos embobados
que luchan entre ellos hasta desfallecer cansados.
Vuelan a través de los medios conceptos vacíos
que paralizan la mente por motivos sombríos.

Sus palabras son el poder.
Solo tienes las de perder.
Bestias sin ningún hermano.
Sombras con formas de humano.

¡Bienvenido en la ciudad!
¡Humo, caos y hard rock!
Sombras estériles se reflejan
sobre un whisky on the rocks.

Ratas escondidas que todo lo roen y todo lo corroen.
De un tugurio han hecho casa donde viven en masa.
Lanzan alcohólicas maldiciones mas sin acciones.
Se ríen y chafan los ideales de los más banales.
Sobreviven en una realidad de falsa igualdad.
Mueren en malas condiciones con pocos honores.

Credo es su escepticismo.
Faltos están de idealismo.
Carpe diem es su sola ley.
Entre ellos no puede haber rey.

¡Bienvenido en la ciudad!
¡Humo, caos y hard rock!
Sombras estériles se reflejan
sobre un whisky on the rocks.

Escucha y calla, amigo
que este de la ciudad es el ruido.
No abras los ojos a las letras sin motivos,
mucha es la tinta que quiere llenar los sinsentidos.
Grita si ves que algo no te gusta,
bebe si quieres divertirte,
mas nunca pierdas la voluntad
pues del monstruo manipulador
es la única que te podrá salvar.

Esta es la urbe.
Esta es tu ciudad.
Esta es la urbe.
Esta es tu sociedad.

Nit

2007-11-13T17:10:00.000+01:00

El cor es converteix en captiu
dels ulls de color de l'oceà,
induint-me a sentir els batecs
del teu alè que s'escapça
com una baralla de cartes.

Fent-me pensar en l'oblit,
i em perdo pel teus cos
com en un mar de dunes
enceses pel Sol.

Passo tota la nit
xiuxiuejant el teu nom
a cau d'orella com
la brisa que acaricia el mar,
mentre els teus dits s'enfonsen
en la meva pell eternament
esclava del teu ser.

La confusió entre dos mons ens mata
per fer-nos tornar a viure.

Ja no sabem qui som,
les nostres essències es
converteixen en una,
tot dient un egoista som un de sol.

Sento els teus pensaments i,
escolto que tu m'escoltes
els meus pensaments.

Ens em perdut pel camí
de perdre el món de vista,
veient-nos l'ànima a través
dels ulls encesos per la mateixa passió.

El món esclata i nosaltres som al mig,
la nit s'apaga i els nostre cor s'encén
aïllats i perduts en mig de la nostra passió.

PAP al Diari de TGN

2007-11-05T15:37:00.001+01:00

Diari de Tarragona.
Especial Perspectives, No Badis !
31/10/2007

Voluntat de no trepitjar les petjades

2007-11-04T18:12:00.001+01:00

Voluntat de no trepitjar les petjades

Ells dos callaven,
com si no passes res;
ells dos volien,
però per gairebé tothom era incomprès.

Bones i males cares,
bons i mals moments;
Ell només vol ser un home feliç més,
i ella vol algú que li faci el pes.

Tots dos volen un espai millor,
un espai on no hi hagi fronteres,
deixant de banda la por,
i per un cop, no haver de fer cap pas enrere.

La il·lusió del poble

2007-11-03T11:36:00.000+01:00

Aquesta nit hi haurà soroll
el poble eixirà al carrer
la policia ens posarà la porra al coll
sent ells els qui provoquen el merder.

Nosaltres defensem el que tenim
ells imposen el que volen
volen fer-nos patir
però les nostres idees no es mouen.

Un poble sencer unit
als ulls llàgrimes d'emoció
el somriure d'un xiquet petit
gent plena d'il·lusió.

Per aquells altaveus
se sent l'himne de la victòria
gràcies a tots els ciutadans meus
que sempre tindré a la memòria.

la vall

2007-10-31T11:12:00.000+01:00

La vall boscosa

I des de dalt de la vall,
camina cada dia tots els camins.
I quan és vora el riu,
els seus pensaments es fan infinits.
Com la vall que recorre,
la sang entre els seus dits.

Mort i malaltia,
vida tallada.
Ella ja no creu ni en déus ni en fantasmes,
ja no li queda cap esperança.
Ara ja no és aquí,
ara viu com una fera mansa.

I records que tenim tots,
i alegries que vam viure.
Ella és plena d'honor,
de viure i només viure.

Tingues sort amiga nostra,
que des de la vida no deixem de caminar.

Tots érem, som i serem.
Però finalment, ni espai, ni llum, ni tacte som.

Cridem tots junts: vida!

NOTÍCIES

2007-10-29T15:01:00.000+01:00

NOTÍCIES.

CAMPANYA: estem empaparant les facultats amb Post-it, fent propaganda de la web. Afegiu-vos que la cosa pot prometre.
Només hi ha de constar l'adreça electrònica, i alguna parida filosofica o no (ens referim a versos), que hagi pensat.

Com també estem pensan en tornar a fer pegatines.

PROPOSTA: Ens han dit de participar a la mostra d'Associacions de l'URV, a Sescelades ( el campus). El 13 de Novembre...

NOVETAT: volem editar un CD-R ( casolà ) que contingui poemes, videos, fotos, PDF... el que cadascu faci i vulgui fer.

Digueu que us sembla, i opineu mitjançamt els comentaris !!!!

2007-10-27T15:21:00.000+02:00

En mi cabeza te tengo, como pensamiento único
en otra cosa no puedo pensar
tus ojos, tu pelo, tus labios, tu cuerpo
toda tu me tiene loco, mi mente es tuya
cuando veo tu cara todo mi mundo se para
los problemas desaparecen i me embriaga la tranquilidad
esperando estoy el momento en el que nos podamos hallar
porque es un día que seguro nunca olvidare
como mas espero el día mas impaciente estoy
el destino con nosotros parece jugar
pero seguro, seguro que llegará
si hace falta hasta llegaría ha cruzar el mar
por ti, por ti lo que haga falta

Soledad

2007-10-22T22:34:00.000+02:00

Soledad
que te quiero
y no te quiero,
que me alejo
y te me acercas,
te busco, te encuentro,
mi espacio lo tengo.

Soledad, ¿Por qué
formas parte tanto de mí?
No todo es normalidad
Quisiera ser, sería, seré algún día.

Huyo, salgo, huyo,
Quiero ser yo,
lo soy.
Te busco y
Quiero perderte
Amiga y
enemiga a la vez.
Quiero sentirme bien.

ix amb mi!

2007-10-22T22:14:00.000+02:00

Dóna'm una alegria i digue'm si,
quan et pregunte: “vols eixir amb mi?”.
No et preocupes, jo et cuidaré,
tot el que vulgues, jo el faré,
al teu costat sempre hi seré
i tot el que necessites jo te'l donaré.
T'estime amb tot el meu cor,
a poc a poc te n'adonaràs,
i si no he gosat dir-t'ho abans,
era perquè tenia por;
por de que em rebutjares,
de que em digueres que no.
No sé per què vaig fixar-me en tu,
potser van ser els teus ulls,
el teu somriure, el teu caminar,
Déu sap què va ser allò
que féu encendre l'espurna,
l'espurna que ja no es pot apagar,
que el nostre camí guiarà
i que el teu cor, al meu l'ha de portar.

Àcidoníric

2007-10-22T15:42:00.001+02:00

Somiant corrues de formigues enfurismades,
descarnant-se l'ànima amb fogueres inertes.
Entreveient les papallones ponent ous,
d'on surten larves destructores de sensibilitats ocultes.
L'ull sermoneja la realitat ja que no hi veu més enllà,
buscant un punt de refèrencia per no marejar-se.
El neguit visual constant que distorsiona la mà,
posada sobre la ploma corrosiva anorèxica
que es venja del dolor deixant-se seduïr.
Les pedres enganxifoses del camí circumdant
fan entre posar les normes de la societat epilèptica,
que només poden encendre a resistir l'enveja
de l' idiota suculent que instrueix a les barbaritats
desencadenades desordenadament.
Les formigues embolcallades per un incendi àcid,
es desmembren sense poder recol·lectar a l'estiu,

quedant-se mudes com la ignorància mateixa.

Un dia més

2007-10-14T22:10:00.000+02:00

Un dia més

I no entenc res,
vespre i matí;
un dia més,
sóc aquí.

Dies bons,
alguns;
dies indiferents,
molts.

Ets,
són;
som,
sóc.

Vull apartar les cortines,
per veure-hi més clar;
tinc maldecap,
no em puc ni aixecar.

Tot és ràpid,
tot el que no ho ha de ser;
tot és lent,
tot el que no ho ha de ser.

Poques paraules,
a qui no poder dir;
moltes paraules,
que no serveixen per res.

Tot obert,
i tot tancat.

Tot per fer,
i tot el que no puc fer.

Impía trinidad

2007-10-11T01:22:00.000+02:00

Es otro de los que creo mejor escritos por Otto, ya pondré más de los suyos hasta que no tenga internet y se los pueda colgar solo.

Uno fueron, mas se dividieron,
En ellos cayó la maldición,
Hasta su postrera unión,
Reyes del caos,
decían: aquí estamos; resignaos,
pero se pudo evitar,
un fin aún por llegar.

De uno se hicieron tres, dicen las leyendas,
De sus voluntades les quitaron las riendas,
Desastres seguían provocando,
Deseaban volver, su naturaleza iban demostrando,
Mal menor sentenciaron los sabios,
Conocedores de los malos augurios.

Al primero mataron,
En ello erraron,
Su alma con perseverancia,
Se reencarnaba con arrogancia,
En una pobre familia, se refugió,
Y a sus descendientes, otorgó,
Siendo mortales, sus atributos,
De padres a hijos; el muy astuto.

Al segundo martirizaron,
Luego, estúpidamente adoraron,
Al pobre cadáver de éste,
Nunca algo vello avistaron, aún en estado pestilente.
Al tercer día, de su féretro escapó,
A sus verdugos y a su prole les preparó,
Grandes males en forma de guerra,
Pestes y hambrunas en toda la tierra,

Al tercero encerraron,
En una cueva y la sepultaron,
Con dentro de ella fieros demonios,
De lo que allí acaeció no hubo testimonio.
A una pared estaba encadenado,
Ante un plato de comida fuera de su alcance estaba postrado,
Ante los demonios no se amilanó,
Con fiereza, como su amo se erigió,
Entre ellos su amante,
La locura imperante,
Y la soledad acompañó a los malditos,
Si nada escuchaban proferían gritos.

La humanidad, descuidó,
Su seguro de vida olvidó,
El tiempo consiguió liberar,
A los tres malditos que querían retornar,
Se perdió el sello de su escondida voluntad,
La encontraron esparcida, poco a poco recuperaron facultad,
Seguía la sociedad hacia ellos contraria,
Fueron marcados como parias.
No desistieron en su empeño,
Sin ser completos nada era hogareño,
Su desesperación era mayor,
Si no se encontraban nada era peor.

Con ansiada felicidad,
Se han encontrado, en plena vitalidad,
Con mayor capacidad se encuentran,
Tras largas penurias que se cuentan,
Tras tantos siglos solos y tristes,
Renuncian a volver a ser el uno que fueron, los días grises,
Para ellos se han acabado,
Tres veces azotarán a un mundo refinado.

Juntos, compañeros de destrucción serán,
Los estultos y los imbéciles sus nombres recordarán,
Que miren los necios al cielo,
De rojo se tiñe no hay pájaro en vuelo,
Que los idiotas griten de horror,
De sangre ya sienten la olor,
EL fin se cierne sobre los hombres,
Los tres parias del Apocalipsis de terroríficos nombres,
Aparecen en escena, deus ex machina para culminar,
La existencia de lo que nunca fue, terminar,
Y sumir en desorden con pánico profundo,
A ese suyo mundo, que quisieron arrebatarles,
Se les verá de júbilo abrir sus fauces,
De ellas saldrá el caos pues en ellos es oriundo.

Onikage esuriensapientis, Sun Tzu Stratiota, Varno Josecristo.

Para Tí

2007-10-11T01:10:00.000+02:00

Vet aquí una de les obres del mestre Otto que feia temps que no se sentía. He posat aquesta primer perqué, en certa mesura, m'hi sento identificat encara que la seva situació és diferent a la meva.

No me perdono el perderte,
Siempre ignoré,
Que quería acariciarte,
Y ahora anhelo lo que nunca deseé,

Sólo con tu ausencia estoy,
Y me tormento de pensar,
Lo ciego que he estado hasta hoy,
Viéndote en libertad volar.

Otro te poseía mas no me importaba,
Pues mi alma reía,
Y me sentía henchido de alegría,
Al verte cada día coronada,
Por ese manto de noche,
Que es tu pelo.
Ahora siento como un derroche,
El tiempo que no estuve por ti en celo.

Una inocencia sin blancura,
Ató mi alma a tu persona,
Desatóse en cambio mi locura:
No soportaba tan honda
Separación de lo que fue mío,
Mi consciencia, contigo.

Tu despedida mató mi serenidad,
Perturbada quedó mi alma,
Se descubrió lo que sentía en realidad,
Busco ahora sin éxito, la calma.
Tu amigable afecto me fue secuestrado,
No quise perderlo, ni tampoco acapararlo,
Mi mundo se paró, ante un rey desorientado,
Y ahora lamento el error por no robarlo.

Preciada me era tu amistad,
Nada parecido tuve hasta esa edad,
Temía que mi esforzado paso,
Acabase con mi ánimo en ocaso,

A reino perdido te hallas,
Para rescatarte tengo agallas,
Mas no para poseerte,
Solo me conformo con verte,
Tan solo una vez,
Admirar tu blanca tez,
Si bien, de tenerte entre los brazos no guardo esperanza,
Aguardo y aguardaré a que tu imagen vuelva a ver y me llene de bonanza.

Onikage esuriensapientis. (necesitaba desahogarme desde hacía tiempo...)

Foto

2007-08-09T02:27:00.000+02:00

Apasionant la seva mirada,
entre fils d'una xarxa daurada,
surt de dues estrelles encantades
ben dignes d'un bell conte de fades.

Desesperació mística

2007-08-04T17:01:00.000+02:00

A veces el dolor es tan grande que este simple cuchillo no puede hacerme nada...

Tú me has hecho así! Eres el único que no tiene derecho a abandonarme! (...)

DONDE ESTÁS!?

Saldré a buscarte!

Ahora mismo pongo fin a todo esto!

┼

Cercant, trobant, retrobant

2007-06-26T22:24:00.000+02:00

I recordar quan eren aquells dies,
que el fred reviscolava sense temor.
I recordar quan eren aquells dies,
que cercant només trobava por.

Postes de Sol que van passar,
unes molt clares i d'altres molt fosques.
I ara trobo un espai immaterial,
sense cercar i de vent que no reviscola.
Malgrat tot n'estic,
però és diferent.

I tinc un clam d'esperit positiu,
de festa en festa,
i de dia en nit.
I el pas dels dies farà més clara la tornada,
i recol·locarà tot al seu lloc,
un lloc que pot ser feliç.

No és de veles la més alta,
ni de mars el més profund.
Ni tampoc em fa falta,
per descobrir que en sóc de poruc.

Contradiccions regalades,
i somriures d'aquells bons.
Desitjo que tot em surti de debades,
i tothom trobi el seu lloc.

Haig de triar el camí,
has de triar el camí,
hem de triar el camí.

y te pierdo

2007-06-16T22:57:00.000+02:00

Te hiero sin querer

no hay más arte que en 10 minutos,

te hiero y no quiero.

Mis palabras no tienen nada.

No quiero dejar de tenerte 10 minutos.

Te hago daño y no quiero.

Te amo.

Soy inconsciente

y lo hago.

No existe el perdón,

porqué te quiero

y no puedo.

Quiero acercarme a tu corazón

y sin querer me alejo.

Te quiero.

Me alejo de tu corazón y de tu cuerpo.

Pudro mi alma cuando te hiero.

Se corrompe mi ser...

y, al fin:

te pierdo.

2007-05-25T20:26:00.000+02:00

Cada parcel·la de la teva pell,
està feta d'un mosaic de petits moments.
Cada instant que parlava amb tu,
em recordava remors de la mar.

Els ocells voltegen,
les orenetes marxen.
La platja més daurada que mai,
reflecteix la llum.

I petites dunes es fan a la sorra,
dunes suaus i interiors.
Unes dunes com cada parcel·la de la teva pell,
un esquitx de llibertat.

Trobaré un lloc on habitar?
un lloc on romandre despert,
on els somnis siguin veritats,
i les veritats falsos errors.

Estirat a la sorra,
reflexiono,
i no ho voldria fer,
cal?

2007-05-16T02:53:00.000+02:00

Stanco e affamato,
arrivi al venerdí sera.
Non hai voglia di una festa
ma bensí di una semplice birra.
Non hai voglia delle responsabilità
ma bensí della buona compagnía.
Tutto il tuo mondo
gira in torno
a un piatto rotondo.

Alter ego

2007-05-16T01:11:00.000+02:00

Chiuso,
prigioniero,
dentro quest'anima.
Sottomesso, controllato,
affinché io venga rispettato
da menti illustri senza esser ripudiato.
Non credere di poterti ribellare,
lo sai anche tu, ti farai solo male.
La guerra fra di noi può essere tale
che tutto lo spirito può frantumare.
Io al comando e tu sotto controllo,
sotto il controllo della ragione,
accettato dalle altre persone,
esorcizzando cosí il crollo.

Bello in vista appari al resto della gente,
temi di avere con me uno scontro atroce
perché della moneta siam testa e croce
e tutto questo può spaccare la mente.
Chiuso in una pentola a pressione,
sotto un tappo di leggi morali,
si schiacciano i desideri reali
che salteranno in una esplosione.
E finalmente mi sarò liberato,
mi potrò sentire realizzato,
non piú qui, paralizzato,
dentro quest'anima,
prigioniero,
chiuso.

foll de poesia

2007-05-13T13:29:00.000+02:00

I foll de poesia n'és paraula al desert.
I embriagat de frases de fetes,
i absurdes paraules que poc entenc.

I estels de gust de préssec,
I llambordes de fang vermell.

Balcons sense cap torreta,
aquest n'és el gris grisenc.

Escrivint quatre paraules,
amb acaronat delit,
emprades de qualsevol manera
que de res no han servit.

Et desitjo Bona nit

2007-05-09T11:55:00.000+02:00

Desitjaria trobar-me al teu llit
i apropar-me a la teva esquena mentres dorms,

abraçar-te suament mentres et beso

i somniar al teu costat tota la nit...

Bona nit...

Vull

2007-05-09T11:48:00.000+02:00

Aquesta va per tu David...

Vull abraçar-te amb les meves cames,
que m'apretis contra tu amb força
i sentir-te dins meu
fins quedar-nos xops de plaer...

L'abril finit

2007-04-29T21:38:00.000+02:00

L'abril que ja s'acaba,
i el cel que regalima aigua,
i llarga tarda que s'anima,
quan veu vella terra seca
i nova que respira.

Tot és nou,
estrany i rebel,
i ningú es conforma,
amb l'aire que respira.

Res està fet a mida,
i la lentitud s'esguarda,
quan tothom surt al carrer i crida.

I l'abril és finit,
com tot.

Respirs...

I noves emocions apareixen,
sense pressa i amb calma.

I el proper maig,
és clam de noves èpoques,
d'alegries possibles.

Èpoques de tot i de res,
de res i de tot,
com si el bell pas,
fos de petjades dolces.

I sense rumb,
però sense mar brava,
l'humil mariner,
segueix totes les rosades;
L'abril ja ha finit.

Retrobar-se

2007-04-24T13:12:00.000+02:00

Dissabtes bojos

2007-04-24T13:06:00.000+02:00

el PAPcat a Cardedeu

2007-04-11T20:38:00.000+02:00

recorrent camins...

reflexió poètica

2007-04-07T16:11:00.000+02:00

Quanta calor necessita un cos
que deu mantes no cobreixen.

Quant d'afecte no pertany a la matèria
i sens dubte la fan viva i li donen valor.

Per amor, més enllà de la matèria
tots som capaços de donar i rebre.

simplement primavera

2007-04-01T17:59:00.000+02:00

I simplement primavera vull jo,
on les gelades no matin les flors,
i els somnis de tendres paraules,
es facin realitat.

I per un moment,
havia pensat que la primavera havia arribat,
i que amb l'estiu podria confiar,
trobar la dolçor.

I el fred ho acaba tot,
ara sento la pluja fina i el cel tapat.
Foc o silenci,
aquesta és la solució?

Vull sentir les paraules,
i travessar els murs,
on poguem sobrevolar camps florits,
i les nits siguin plenes d'estrelles.

El temps va passant,
i la història de les rialles i la boira continua.
Rialles que són temporals i s'eixuguen amb el fred,
que necessito que retornin amb l'aire suau.

Desitjo que ens trobem ben aviat,
on no hi hagi ni tolls ni espelmes,
on hi hagi tot el que haurem bentrobat,
l'estiu em seguirà?

el PAPcat a Perpinyà!

2007-04-01T17:42:00.000+02:00

les imatges del moviment del PAPcat a Perpinyà: http://papcat.phpbb24.com/viewtopic.php?t=40

2007-03-26T23:28:00.000+02:00

.

Malgrat la voluntat ferma,

els reptes cauen

en l'incertesa del destí.

Tot ho dilueix l'adverbi

si pertany al demà,

per això m'estimo l'avui fidel

i li desitjo sort en el seu viatge.

.

Quan...

2007-03-19T15:55:00.000+01:00

I jo també,
quan saps que no va bé.

I tanmateix,
quan res no creix ni neix.

I potser tampoc,
quan del molt és poc.

I sentiments,
quan no són prudents.

I llunyania,
quan estem més a prop sento un esglai.
I covardia,
quan penso que no ho aconseguiré mai.

**

2007-03-15T18:42:00.000+01:00

Avui he trobat una esfera blava

maltractada en l'entorn,

ésser d'espurnes clares

amb el núcli de son.

Tenies pressa per sortir de casa,

i que et veiés el Sol.

Regalaves el cos a unes fades

que volien el teu control.

Com en un mirall es reflexen els ulls,

t'he donat la meva ànima,

amb la fè i la desgràcia de qui no en té gens,

plorava despreocupada.

Ara torno prou buida

amb el cap ple del record amarg,

poruc per l'oblid... Amb record i prou. Desgraciat!

I una esperança:

tenir més estones de Sol a la teva mirada.

Mandala del cor

2007-03-14T11:59:00.000+01:00

2007-03-14T10:00:00.000+01:00

L'efecte domino dels teus ulls
inida el manatial els somnis,
que dormen al jaç
de les estrelles nues en la sonora nit.
Que l'ha silenciat
les passes xiuxuejants
del temps pels camps conreats
per l'amor perpetu que
no ha estat esborrat de la sorra
de la platja amnèsica,
en què nosaltres estem representats
de forma grotesca i eterna.

Quan el Sol rellisca darrere la muntanya

2007-03-13T20:20:00.000+01:00

I el viatge que em porta a casa,
és monòton i pausat.
Em poso a llegir quatre línies,
però ja m'he cansat.

I observo per la finestra,
que el Sol rellisca darrere la muntanya.
I malgrat el soroll,
tot es manté en un tranquil silenci.

I la posta de Sol d'aquest dia,
no és d'infinita repetició.
La tebior de la primavera,
la fa única i té gran esplendor.

I embadaleixo observant com cau,
sembla que rellisca com una bola relluent.
I espero que demà es torni a repetir,
aquest minúscul moment és suau i reflexiu.

XANA*

2007-03-13T17:20:00.000+01:00

La llum del pleniluni
t'acaricia la teva blanca pell
teixida per la bellesa infinita,
pentinant els teus cabells braus,
que il·luminen el zenit.
El teu cos tel·lúric però
a la vegada incandescent
en la foscor dels records
de la majestuosa nit
que ens ha tocat viure.
Els estels es mouen al compàs
del respirar adolescent.
Sota una Lluna de març
que porta nostàlgia,
d'un món negat per la llum
del dia innocent.

* xana en asturià/bable vol fada, Dona d'Aigua o Goja en català.

dedicat a la Megan, allí on estigui.

Dice

2007-03-13T01:01:00.000+01:00

Una canción profunda.

les flors oníriques

2007-03-12T15:40:00.000+01:00

Quin gran femer!
Espero que sigui aprofitable per cultivar,
les belles flors que van ser amagades pel destí,
i que brotaran després de la tempesta àcida dels nostres temps

Don Pepe?, Ramon Valdez o don Ramon?

2007-03-06T22:16:00.000+01:00

Mmmm, mmmm, ahí ta’ doña Treme, últimamente no se si esta esperando el bus o esta buscando chamba; dice susurrando mientras mira a otro lado haciéndose el loco don Pepe cuyo verdadero nombre es Ramón Valdez mas conocido como Don Ramón para los seguidores del Chavo del 8. Don Ramón un actor reconocido en su país....

continueu llegint a: http://papcat.phpbb24.com/viewtopic.php?t=33

He traslladat aquest post al fòrum. Al bloc hi va la poesia escrita o visual. Primer perquè principalment anem dirigits a la poesia i sobretot perquè omple molt un text i llavors la poesia queda "apartada". Per tots els relats (molt bons, per cert), i temes diversos teniu el fòrum, molt útil!
Vinga, no passa res. Pels qui no ho sabíeu, doncs ja ho sabreu. Moltes gràcies per tot, vosaltres feu el P.A.P.

L'administració web.

the darkness

2007-03-05T10:41:00.001+01:00

Caminant en la foscor definida
amb el cor accelerat sospitant
les formes que esdevenen del no res,
les maneres de veure el món
es redueixen en un sol punt
oblidat per la llum apagada,
sospirant pel no existent.
Mentre camino en la foscor
del passadís insolent
que porta algun lloc desconegut
per la resta de la gent.

M'enlluernes

2007-03-03T18:58:00.000+01:00

M'enlluernes amb la teva mirada,
i en bona part m'agrada.
Però tampoc em queixo,
no pas de tu.
Sinó que no renego,
de tot allò que no abasteixo.

La immensitat m'acapara,
i no camino ni endavant,
ni enrere.

Em lamento de no fer res ara,
i si fes res també em lamentaria.
Encallat entre teles d'aire,
i lligat amb espurnes fosques.

Versos sense sentit,
i passes sense petjada.
Ja no sé ni el que escric,
ni sé mantenir cap lluita anhelada.

I les pífies van creixent,
i les males sorts en constants actes.

Passen hores i dies,
i s'acosta primavera.
Ni que brotin flors de suaus brises,
l'esperança és negada.

I el món es manté en silenci,
esperant la seva fi.
Segueixo la seva inèrcia,
ja no em queden forces per sortir-ne de dins.

Tancar portes,
i obrir finestres,
és el millor que he fet avui.

terres aspres vora la mar blava

2007-02-28T22:33:00.000+01:00

Sóc d'una terra mediterrània,
on l'hivern és suau,
on la serra és catalana,
i el cel ben blau.

Neixes dels Pirineus nevats,
et passeges per la plana,
tens racons amagats,
i una illa enmig de la bassa,
regues els tarongers florits,
i ets un país allargassat.

I dels teus habitants,
uns s'enamoren per ses ones,
d'altres t'ixen encantats,
uns parlen de belles danses,
i finalment tots germans.

D'aquest poble,
història de guerra i tristos finals,
d'aquest poble,
una llengua i una terra,
d'aquest poble,
anhels de llibertat.

Rius i valls i abruptes serres,
fan d'un país gran i petit,
mostrar les seves meravelles,
i la fraternitat entre pobles amics.

[t'ho dedico] ;-)

imagina flaixos de colors

2007-02-26T21:22:00.000+01:00

Imagina un món sense horitzons,
on només hi hagi llums de colors,
flaixos d'esperats instants,
i cap recança de nova creació.

I tan fàcil seria disfrutar,
dels petits fruits que la vida ens ofereix,
només caldria amagar,
totes les coses dolentes i l'odi que creix.

Tan fàcil seria circular,
per vies sense fi,
però aquesta Terra només ens la podem imaginar,
sense treba i cap fàcil camí.

Thor

2007-02-24T12:03:00.000+01:00

Cuando el mal arremete
el guardián del cielo combate.

Armado con Mjolmir,
defiende sus valores,
sus rivales pueden morir,
cuando provoca del cielo temblores.

Dueño del fuego celestial
que con luz azul ilumina
el momento fatal,
de aquellos que extermina.

Ruge, y el viento se espanta,
grita, y el cielo se ofusca en tinieblas
amenaza, el ánimo del mal se desquebraja.

Dueño del fuego celestial
que con luz azul ilumina
el momento fatal,
de aquello que extermina.

Protector de la justícia arcana
de tiempos legendarios,
combate los gigantes de escarcha
de las raíces de Asgard.

¡Oh Thor, sacude Mjolmir!
¡Oh Thor, y tu poder se escuchará!

Onikage Esurinsapientis

(más de la antología poética de esta mente enfermiza de ottoooo) XD

Sofrir la vida

2007-02-24T11:57:00.000+01:00

Jo, veig el món amb un sol ull,
jo, que sento com s’em trenquen els óssos
jo, veig com la carn s’em podreix
jo, maleïnt els meus dissortats fets,
jo, observo com la ment s’em va desfent.

Trista follía,
la meva existència,
tot perseguint,
una quimera.

Jo, somio: pateixo
Jo, estimo: pateixo
Jo, confío: pateixo
Jo, odío: pateixo
Jo, engendro: pateixo
Jo, mato: pateixo
Jo, respecto: pateixo
Jo, violo: pateixo
Jo, desperto: pateixo

Jo, jo pateixo, jo em pateixo, jo ho pateixo,
pateixo car que jo visc.

(esta es otra de mi colega, no está tan currada como el soneto de la capilla que hizo antes pero ha salido bien igualmente)

Capilla del monte

2007-02-24T11:55:00.000+01:00

Más poesía de mi colega

Acurrucado entre dos senos,
es un montón de huesos de tierra,
pasado ha, tiempos serenos,
y también a veces, de guerra.

Creando brillante intersección,
indicar un punto consigue,
como lugar de meditación,
con orgullo ella se erige.

La morada de la luz ténue,
con caricias las almas sana,
y el eco del tiempo resuena.

Y cuando el gran astro vuelve,
le saluda la mañana
y visitas de gente buena.

John serigrafiat

2007-02-22T17:22:00.000+01:00

Fins hi tot dins del caos hi ha un ordre

2007-02-22T17:03:00.000+01:00

2007-02-20T22:45:00.000+01:00

No em pregunto qui vull ser

simplement sóc,

davant el mirall,

la imatge d'un jo fràgil.

pluja encriptada

2007-02-17T12:38:00.000+01:00

Clara nit fosca,
dolça mar salada,
apagats estels lluents,
i gruixuda sorra fina.

I tot sembla el que no és,
i el que és no sembla res.

Nits curtes que es fan llargues,
espais infinits que tenen fi,
i la pluja que escriu metafòriques frases,
que només entenen les virtuts del destí.

alguns canvis a PAPcat

2007-02-16T11:36:00.000+01:00

Hem hagut de fer alguns canvis. Entreu i llegiu a --> http://papcat.bloc.cat

Néixer de la Foscor

2007-02-13T16:41:00.000+01:00

Cromatització de l'Espai

2007-02-13T10:53:00.000+01:00

La dificultat de dir " t'estimu"

2007-02-10T02:30:00.000+01:00

Ets allí,
devant de mí, ferma.
Com una estàtua feta d’argila.

Sóc aquí,
devant de tu, inquiet.
Com un soldat que he d’anar a la guerra.

Voldría dirt-ho sense por,
deixar de banda tot temor.
Enfonsar-me en els teus grans ulls,
dir-te el que sento per tu.

Em sento morir per l’ansia,
l’ànima em vol sortir del cos,
entrar-te dins, fins al teu cor,
dir-li paraules d’amor,
besar-te tota i fer retorn.

Els meus ànims són als teus peus,
postrats com si fossin esclaus.
L’ànima i el cos no són meus,
de la presó tu tens les claus.

Ets tu qui m’ha d’alliberar
o, si vols, em pots condemnar.
Si tu no vols venir amb mi,
la mort si que em voldrà amb sí.

Això és una part del que et vull dir,
però, per molt que m’esforci,
sé que no ho puc aconseguir,
pasi el que pasi, faci el que faci.

Ets allí,
vull dir-te el que sento.

Sóc aquí,
i no tinc el valor.

Ets allí,
vull obrir la boca.

Sóc aquí,
no ho puc aconseguir...

Amor cruel

2007-02-07T00:03:00.000+01:00

Aquí teniu an'altra del meu amic Otto:

O! No! Qui dolor,
Patior pasus sum amoris
Illa mihi lacerat,
Cum sua indiligia,
meum extremus spiritus despreciat,
in meam vulnem mingat.

Sua pulchrituda formae arti respondat,
dulcis vox quod emittit,
passeri in delirationes redeit.

Suos sinus tanquem montes,
ego scandere velim
et suos eos cincinnius capilus,
meus habitus navigare passim.

Non, non, honor non est,
in rei amoris,
ego repam, pro sua amicizia asservor sum,
ego non dudiabo, matare qui in meus iter ponere volet.

Suos oculus ignis soli ad duellum provocat,
sua laetus blandus,
meum cardem noceat.

Suos auditui obscenitates
ego sussurrare velim
et inter sua cruses
securus sentire passim

Oh! Non! Qui dolor
patior pasus sum amoris,
aegrotatio est,
cum pura crudelitas
meum extremus spiritus despreciat
in meam vulnem mingat.

Onikage Esuriensapientis (Antología poética de una mente enfermiza)

2007-02-05T15:47:00.000+01:00

No valgo más que una hoja seca en un rio.
Solo puedo darte lo que no valgo.

Te lo doy con poco arte,

Para que su uso me de valor.

(

2007-02-01T23:02:00.000+01:00

Más cerca estubo una estrella.

Más cerca estubo al pasar,

La tuve y me hice con ella,

La tuve y nos dio por girar.

Mi ser se estremece y me grita,

mi ser solitario y de hogar:

Cerca no estas más que ella!

Lejos como está el Sol del mar!

2007-01-26T11:22:00.000+01:00

Entre tu i jo

només la intersecció

on no puc arribar.

Saber el que no sé

2007-01-14T20:56:00.000+01:00

Mars de dubtes tinc,
i no tinc mars ni dubtes.
Cinc paraules tinc,
i no tinc paraules ni frases.

No tinc frases ben fetes,
i sense fer tinc el meu món.
No vull pronunciar-les elles,
i tampoc ser rodamón del meu cor.

.

2007-01-14T20:55:00.000+01:00

Tinc dubtes, per tant existeixo.

breu

2006-12-31T13:20:00.000+01:00

Clara la Terra
a la fè si té sentit.
Foscos els somnis
si no ens reconeixen!

Perdut un lògic
del desig i del camí.

Fantasia eterna!

somni

2006-12-31T13:04:00.000+01:00

Tota l'autenticitat i tot l'amor del món

servirien per curar-te.

Jo mateixa te'ls duria,

te'ls duria per salvar-te, si sabés on són.

Amb tu fugiria.

Amb les nostres i només nostres il.lusions,

amb la nostra, només nostra realitat.

Amb el nostre amor i la nostra fantasia,

innocent alegria,

i més salvatge també...

Amb aquest present que va marxant,

que a vegades ens trenca i ens fa petits.

Et posaria una estona al Sol i una altra amb la Lluna,

i no et podries queixar de res.

Lluirieu junts. Per dins i per fora, del propi miracle.

Un miracle propi.

La realitat i la fantasia serien el mateix,

la felicitat clara i serena

com la Lluna si avui ens brillés.

el paisatge i la ment

2006-12-29T12:51:00.000+01:00

Estrelles al cel, com roques a la terra.

La lluna ens mira i el vent pentina els arbres...

Que lluny que estic de tot, avui.

Intentaré ser normal.

Escriuré per recordar-te.

media tempestas

2006-12-28T12:57:00.000+01:00

Com diuen els moderns media tempestas,
els contemporanis en diuen edat mitjana.
I avui al meu cor és media tempestas,
mig positiu i mig negatiu,
mig alegre i mig trist.

I el meu cor és edat mitjana,
ple de relats cavallerescos
i de belles princeses de bells pobles.
Mig ple d'aspectes que em fan somriure i mig buit,
i la buidor em recorda llargs jorns i amors impossibles.

Ganes de llibertat al·legòrica,
i alhora silencis i subordinacions involuntàries.
Les terres són del senyor,
d'aquell poc conegut i llunyà senyor,
aquell que viu al castell envoltat de dobles pedres.

I aquella princesa que estima al seu príncep,
i de princeses sense castell i de prínceps regnants parla la historieta.
I aquell bufó que fa riure al poble i explica de les seves,
em fa recordar que mai el pagès arribarà a ser estimat per la princesa,
i aquesta simple i cruel convenció em fa rumiar sobre la inutilitat de l'inútil.

Cavallers sense cavalls i terres sense llaurar,
la media tempestas és pertot arreu.
Textos i llibres medievals que parlen dolços i tendres sentiments,
trobadors amb amors idealitzats i sense possible realitat.
I em sento com la media tempestas, belles lletres però agredolços jorns.

De totes maneres sigues feliç

2006-12-27T09:35:00.000+01:00

Fa un dia més fred,
fa un dia de tapat cel.
Avui sóc a les platges de Cambrils,
i passejo més enllà del port.

Passejo prop de la riera de Riudecanyes,
poca aigua i molts arbustos...
I camino pel costat d'un espigó,
més aviat una barrera de roques.

Sóc a prop dels apartaments,
i a tocar de la mar tota ella d'escuma i sal.
La sorra és molla,
les palmeres es mouen i criden fredor.

M'assento en un costat de platja,
tot és silenciós i no hi ha ningú.
Tanco els ulls i escolto les onades,
obro els ulls i veig la ràbia de les ones.
I aquesta ràbia, i em fa recordar la meva...

Només em queda observar els cartells,
els de l'apartament que hi posa "en venda".
I ja no em queda esperança,
petita esperança per tanta immesitat de la mar.

Els blancs edificis semblen acompanyar-me,
acompanyar-me tot recordant aquella cançó,
aquella cançó que ni podrà ser,
ni finalment voldria.
Aquelles cançons que m'emboiren la ment.

De totes maneres sigues feliç,
aquest un dels meus desitjos.
Els altres... tan se val...

I torno a aixecar-me,
i envoltat de soledat
i esquitxos de l'aigua,
emprenc el meu humil camí.

Tot tapant-me amb el mocador,
i fent un petit esbufeg de fred...
Esperant que ben aviat,
aviat no calgui portar ni jersei ni abric.

De totes maneres sigues feliç...

"ja l'he cagat"

2006-12-27T09:31:00.000+01:00

Avui és dia de Nadal,
i ja és vespre.
El dinar típic i anual ja s'ha fet,
fins d'aquí un any el Tió ja no cagarà més.

El verb cagar,
en tantes frases de la nostra vida,
usada pels alegres xiquets als dies de Nadal,
usada pels adults per renegar i lamentar-se.

El Tió ja "l'ha cagada",
ell si,
de manera simpàtica,
i portant somriures.

I jo encara no "l'he cagada",
si més no,
totalment.
I millor dit,
de manera clara i rotunda.
I això em fa molta por,
em fa molta por cagar-la.

I després de passar el dia de Nadal,
i decaure el somriure que pertoca,
ara sóc aquí,
observant els nens com juguen al carrer.

Espero no cagar-la,
i engegar-ho tot a rodar.
Demà és sant Esteve,
i l'endemà dia 27... res a celebrar?
Les espelmes de Nadal continuen enceses,
i d'aquí poc dies un nou any.
Continuaran enceses?
o el vent gèlid de l'hivern les apagarà?

Escrivint poesies sense rima,
desorganitzades i poc "nadalenques".
I per què no deslligar-me de les pors que m'atrapen i cagar-la del tot?
Potser seria millor,
i d'aquesta manera no solucionar res però treure'm el neguit.

Tanco la llibreta després d'escriure malsonants paraules,
i obro un llibre que parla de velles conquestes...
Prou... però la por em torna a guanyar... somnis... irrealitat...

coses de tot

2006-12-21T11:19:00.000+01:00

Parets de tendres suspirs,
cadires de llargues tardes,
bancs de dolces paraules,
habitacions de penetrants mirades.

Mars de tranquil·les onades,
flames de fresc cremar,
aires de suaus caricies,
cel d'agradable observar.

Juego Verbal

2006-12-20T13:30:00.000+01:00

No es que el hombre
no pueda estar solo
es que si está solo
se vuelve loco.
No es que el hombre
no deba estar solo,
es que si está solo
se vuelve loco.
Es imposible estar solo
sin volverse loco.
Soledad es locura.
¿Hay muchos hombres solos?
¿Hay muchos hombres locos?

Poder innat

2006-12-18T13:09:00.000+01:00

Ja ho va dir l'anònim,
doncs és que l'artista neix.

L'artista sorgeix de la foscor
per brillar durant la seva vida,
l'artista crea sense una escola,
li és innat el seu poder.

Ell moldeja l'art per inspiració,
no li és un deure engendrar-lo,
no li és obligat desenvolupar-ho,
ell ho realitza per inspiració.

Concerbre l'art
només és obra d'artistes.

Pont inexistent a la vall

2006-12-17T19:36:00.000+01:00

Tu i jo,
som dos conglomerats d'emocions.
Tu,
en costat de la vall.
Jo,
a l'altre.

Enmig un curs d'aigua que ens uneix,
tenim moltes coses en comú.
I d'altres que no tenim en comú,
però que ens retroalimenta de somriures.
I aquests somriures,
em fan irradiar de felicitat.

I sense saber massa de l'altre costat de riu,
imagino que hem passat llargues tempestes,
trencaments i "fins aviats" dolorosos.

Tu vas néixer en un costat de riu,
i jo en l'altre.
Tu vas veure créixer les flors,
beneficiades pel Sol de primavera.
Jo vaig veure fredes glaçades,
a l'ombra del pi roig a l'hivern.

Potser amagues l'altre costat de muntanya,
per no fer-me mal.
I jo tampoc et mostro els meus bosquets fins al final.

A la teva terra hi ha dolces paraules,
que neixen de verds prats d'estiu.
A la meva terra hi ha barrancs amb difícils pedres,
boira i obscuritat.

Jo voldria que ens uníssim com fa el riu,
que neutralitzes les penes o mals dies,
i que recorreguéssim un camí cap al mar plegats.
Ara que s'acaba el dia,
a les set ja és tard,
m'agradaria veure't i poder-te abraçar fins a fondre'ns.

Ara que ja és nit,
i ja no et puc veure ni que et tingui a davant,
intentaré fer el cor fort i acceptar-te com una amiga,
una amiga com les que no hi ha.

Que no s'acabi mai aquest pont que travessa la vall,
ni amor, ni amistat és més dur que un cop de mall.

La lluita contra la hipocresia continua...

2006-12-17T19:31:00.000+01:00

I el crit dels nostres temps,
fa que tot sigui diferent,
ells munten els seus vents,
i nosaltres ens creiem la boira.

Ja no hi ha Sol en aquesta Terra,
ja no hi ha cel amb estrelles,
només hi ha un poder,
només hi ha una manera de fer les titelles.

Tantes nits que hem lluitat,
i tants dies perduts,
tanta sang que s'ha vessat,
i tants pobles muts.

La hipocresia impregna el nostre espai,
aquell espai de tots els dies,
totes aquelles festes que no vols celebrar mai,
te les fan empassar sense manies.

Aixeca amb mi aquest martell,
i fem caure la hipocresia de la societat,
jo, tu, ella i ell,
aixequem la falç que segui la fragilitat.

Imagina't un món sense guerres,
un món on tothom pot viure igual,
un món sense rics ni pobres,
un món amb simpatia i llibertat.

Per a que tot això sigui possible,
cal el teu ajut i combat,
despertem les consciències adormides del poble,
engeguem la revolució contra la desigualtat!

Necessites ajuda, amic meu?

2006-12-13T21:22:00.000+01:00

Necessites ajuda, amic meu?
aquestes paraules tan fàcils,
però alhora tan pocs usuals,
la rutina ens fa oblidar allò més proper.

Necessites ajuda, amiga meva?
i quan vaig saber allò que em vas dir,
vaig pensar en aquesta frase,
si, ara cal, vaig pensar jo.

I ella deia que no calia,
però vaig a veure a través del seus ulls,
els seus profunds ulls,
que necessitava ajuda i jo podia ajudar-la.

Amic meu, com va tot?
i tu també,
tu que sempre em tens present,
ara m'hi poso i trec els meus egoismes, t'ajudo.

Amics meus,
em proposaré ajudar més,
i vosaltres també haurieu de fer el mateix,
ajudeu als vostres companys.

Tu ho necessites perquè no et trobés massa bé,
tu ho necessites perquè passes un mal moment,
tu ho necessites perquè les coses no rutllen,
tu ho necessites perquè has rebut un cop fort.

Fes-me una mirada,
d'aquelles que volen dir quelcom,
una mirada de petició d'ajuda,
i jo seré allà amb tu.

Abraça'm,
i parla'm dels teus problemes,
fes-te ajudar i m'ho agrairàs,
sigues feliç i jo ho seré més.

La creixent preocupació

2006-12-12T10:18:00.000+01:00

Incertesa, dubte...
inseguritat, sí...
Voler un final, potser,
i rebutjar uns medis...

Què vull fer amb mi?
Quin camí haig d'escollir?

Per prohibició, la vocació fou perduda...
Maleit desig paternal!
I amb llàgrimes inútils
s'esdevé el somni perdut...

Què vull fer amb mi?
Quin camí hauré d'escollir?

Em vec tancada, lluny sortida,
en una cursa sense meta,
una carrera que em menja
i em desfà continuament...

Em vec tancada , lluny sortida,
dintre d'un fosc pou
amb aigua verda estancada,
i m'enfonso, cada cop més...

Vull alliberarme de la meva inseguritat,
però sento que no puc,
què vull fer?
quin camí haig d'elegir?

Creixent preocupació retòrica...

ser és ser

2006-12-11T23:33:00.000+01:00

Ser és l'art d'existir,
existir és romandre com el Sol,
el Sol és el contrari a no morir,
No morir és l'únic consol.

Anegats de tanta vida,
vida que no volem que sigui agònica,
agònica no és la nostra fita,
la nostra fita és més bonica.

Són mars i muntanyes les que canten,
canten himnes de vitalitat,
les seves lletres no espanten,
solament cerquen la llibertat.

el replà de l'escala...

2006-12-10T18:08:00.000+01:00

Sóc una dona,
de 43 anys,
amb parella estable,
i dues filles a prop de ser dones.

Sóc una dona,
una dona qualsevol,
els meus veïns també,
això si, la vida no els ha somrigut.

Visc en una escala ben normal,
amb set plantes,
4 portes per cada escala,
jo visc al cinquè primera.

A la porta segona,
viu un home gran i dolç.
La seva dona va morir fa 12 mesos,
de sobte i sense dir adéu als seus veïns.
L'home té un gosset,
pobre home,
ell és gran,
i ha perdut allò que estimava més...
Cap dels seus tres néts el visiten,
només ho fa de tant en tant aquell antic amic,
antic amic del front d'Aragó,
L'única "persona" que està sempre al seu costat, és en Ponent, el seu gos.

A la tercera porta,
hi viuen una família,
un matrimoni d'uns 34 anys,
i un nen petit.
Els pares sempre s'estan abarallant,
no els hi arriben els diners per pagar l'hipoteca,
Ells ja no s'estiment,
i de tot això en petit Miquel no sap ben bé de que va.
Etern amor,
i d'aquelles paraules quan festejaven ja no se'n recorden,
com passa el temps,
i com els hi han canviat les coses...

A la quarta porta,
viu un home d'uns 50 anys,
solter i solitari,
no para de veure i fumar.
Quan encen una cigarreta,
expulsa un fum cada cop més amarg,
cada dia que passa es sent més inútil,
fa dues setmanes que va perdre la feina.. per ser "massa gran".
Veines xafarderes,
d'aquelles que viuen al carrer de tota la vida,
expliquen la seva vida de quan era jove,
comenten que era molt bon noi, treballador, tot i que tímid amb massa panxa, deien les veines.
Diuen que un dia,
quan va perdre als seus àvis,
i després de no tenir bones experiències en l'amor,
va fer un canvi radical.
El noi ja no saludava,
anava mirant a terra,
I fins ara,
eterna soledat...

Cada un dels meus veïns,
són bones persones,
i els intento ajudar,
però és difícil.
Em sento atemorida,
ressignada,
tinc una vida molt "normal",
però la gent no s'apropa a les altres vides "normals".
Visc en un replà d'escala,
on van passant els anys,
i me'n alegro de la bona vida que mantinc,
espero que no sigui l'única que ho pugui dir.

Acabo d'escriure aquesta narració,
la guarda al calaix,
papers esgrogueits,
i llapis sense punta...

sense ganes de cercar la realitat

2006-12-09T20:16:00.000+01:00

Córrer entre les ones,

caminar pels núvols;
nadar pels camins,
volar per les profunditats.

Negre,
foscor;
blanc,
claror.

Sense resposta a les preguntes,
amb preguntes sense esbrinar.

Llumets,
espelmes;
ombres,
i llums apagats.

Amb motius per tenir ganes,
de saber la veritat.
Sense motivació de tenir ganes,
de trobar la realitat.

Negres tempestes,
mars esvalotats.
Sense llum a les tenebres,
del meu passat.

Començo el trajecte cap a un infinit mai acabat,
només m'acompanya la tristesa d'aquell cel apagat...

el vent del vent

2006-12-08T18:46:00.000+01:00

Escric aquestes paraules,
amb un bolígraf mig gastat.
Observo moure les fulles,
d'aquella planta que s'ha de regar.

Aquest moviment que sento,
és el vent del vent.
No només és vent,
sinó una certa contradicció.

Per una banda,
tinc esperança i un petit somriure.
Per l'altre,
respiro un aire melancòlic i de resignació.

Aquest full reutilitzat i de color grisos,
em serveix per escriure les ànsies d'expressar quelcom.
El mòbil em sona,
llàstima, no és qui volia que m'envies un missatge.

En aquest estat de contradiccions penso diverses coses,
vull que ningú em molesti i vull aïllar-me, no tinc esperança.
Però alhora, em mostro positiu,
siusplau, truca'm, digue'm el que vull sentir.

Si fos realitat....
el vent del vent torna a bufar....
Deixo el bolígraf i torno a possar-me davant la pantalla...
amb poques ganes d'esperar l'esperança que mai xiula al vent....

IMAGINA

2006-12-06T21:44:00.000+01:00

Un dia vaig imaginar que tu ja no hi eres al meu costat.

I la meva imaginació va anar molt més enllà.

Vaig començar a imaginar les nits sense tu, ja no podria sentir les teves mans acariciant el meu cos.

Qui m'hauria xiuxiuejat a la orella històries prohibides.

Quan els nostres cossos s'unien i llavors es quedaven en un sol cos.

On l'amor i el plaer eren tot dolor i passió.

És com morir durant uns segons, és el que jo sento quan imagino que tu ja no hi ets al meu costat.

Mª Carmen Reyes

Viatge a París

2006-12-04T17:57:00.000+01:00

La setmana passada, vaig fer un viatge a París, capital de la bohème, de l'amour, i de la Tour Eiffel... I ara del P.A.P. Vaig fer unes quantes accions "papals" de caire poètic expansiu. A veure que us sembla. Hem començat la campanya d'expansió i captació del nostre moviment, jejeje...

multa del P.A.P a París per no somiar

2006-12-04T17:55:00.000+01:00

l'esculture du P.A.P

2006-12-04T17:41:00.000+01:00

La fulla "papal" de París

2006-12-04T17:38:00.000+01:00

Dimecres al Sol de París

2006-12-04T17:37:00.000+01:00

PAP parle français

2006-12-04T17:33:00.000+01:00

Em presento

2006-12-04T00:51:00.000+01:00

No em conèixes?
No saps qui sóc?
Ho vols saber?
Doncs t’ho diré:

Sóc esclau i senyor del meu cor,
a la vegada feble i fort.
Un esperit de lluitador,
que s’expressa sense temor.

Sóc de càndida ingenuitat,
que com a fé té la igualtat.
Un petit i gran somiador,
que desitja trobar l’amor.

Sóc un home de paraula,
l’amic sempre té el meu suport,
pels companys lluito fins la mort.

Si la tristesa t’ha atrapat,
si t’oprimeixen amb crueltat,
em trobaràs al teu costat.

Independent i lluitador,
ingenu, un gran somiador.

Defensor de tota amistat,
poeta afectat per la pietat.

Ja em coneixes?
Ja saps qui sóc?
T’ho he fet saber?
No repetiré…